Asos i mànigues

Afegeix la llegenda

«Avui, tot remenant els meus apunts i blogs per una proposta que he de fer, he ensopegat amb poemes de fa just tres anys. I amb ells, la certesa que vaig confiar absolutament en tu durant només dues o tres setmanes, després tot es va estavellar de forma estrepitosa. He volgut enviar-te’ls i amb ells milers de preguntes que no et deixesssin respirar. T’he odiat profundament. He odiat els equilibris que vaig fer després i els que he fet durant tant de temps, i he entrat en estat d’emergència: havia de tornar-te dos llibres que encara tinc. Teus. He entrat en estat d’alarma, havia d’esborrar la teva veu i el teu nas, esborrar-te de tot arreu, d’entre les pàgines d’alguns llibres i d’entre els documents i carpetes que guardo en forma de bits a l’ordinador i escriure’t per dir-t’ho i que els llibres t’arribarien per correu o te’ls trobaries al portal o algú te’ls portaria. Per fer-te saber que renegava de tu. Per dir-te que sé que vaig donar-li l’esquena a la mentida tan bé com sé que tu vas dar-li la mà. Però ben mirat, he pensat que, al cap i a la fi, ets com una princesa capritxosa i consentida. I sí que potser han passat prou mesos per apavaigar aquest foc, però l’inconscient no coneix calendaris i la maternitat en solitari fa encara més relatiu el temps. Només queda per dir que les properes siguin més afortunades i no t'estimin com jo ho he fet. Sí, les properes, perquè sempre tindràs un as a la màniga, princesa.»