letters, words and poetry

Escribir o morir

2011-09-13T09:58:00.001+02:00

Desnudas el suelo y abandonas la ropa en la silla. No se oye nada. Tu aliento es silencio.

Despides a los muebles y los cachibaches. Callados. La luz es silencio.

Suaves, la luna y el sol, en esta habitación imposible. Su presencia es eco. Es silencio.

Vacíos de palabras. Llenos de sentido. Los pensamientos no dichos
juegan al escondite en medio de la nada.

Nada queda. Nada hay. Entre las paredes, el tiempo lo pinta todo
de blanco. Y es silencio también. Es papel y letra no pronunciada.

Desnudas tu mirada y con la boca llena de agua besas
mil veces
la imagen de tu vida que es un trillón de flores y espinas.
Y el infinito de cada segundo vivido es silencio también.

Los recuerdos cierran los labios,
te dan la espalda
y entonces la habitación
es más blanca. El vacío
deviene todo.

La nada. El silencio. Y tú.

Hemisferi nord

2011-09-12T23:48:00.000+02:00

Digueu-li a la dona del banc
si ha besat l'avern.
Mireu l'home del sac i no tingueu por.
Sigueu valents i marqueu el número,
però no al mòbil,
sinó a la sorra, a la vora de l'aigua.
Intenteu abraçar la lluna.
Vinga valents, jugueu al joc
dels records.
No trigaran a desaparèixer.
La lluna. El número de telèfon.
L'home del sac i l'avern.
Sota l'aigua de la memòria.
Ella,
salada i pèrfida, en forma d'onada
deixarà el comptador a zero.

Vinga valents,
qui de vosaltres té el coratge
de començar i esborrar,
de mirar-se al mirall
nu de tot,
sense més armes que la pell
i el temps a favor.
Vinga valents,
qui de vosaltres
emprendrà l'ascens en vertical
amb el vent en contra
i la solitud de la mà.

_____________________________

Després de besar l'avern
et donen el passaport
del país de mai més,
el que està més a prop del que penseu,
ple de pedres i sòcols.

FARO

2011-08-02T23:50:00.001+02:00

Y había la isla, y sus habitantes,
el mar y las olas y las rocas.
Naturaleza muerta,
naturaleza viva
y el faro y su destello
giratorio. Intermitente
y precario equilibrio
entre la luz y la sombra.
Alto y espigado,
casi perfecto,
el faro,
se inclinaba reverencial
ante su imagen
en el mar revuelto,
y las olas, pérfidas
y casi perfectas (también),
se postraban a sus pies
y revolvían el reflejo.
Así el faro
renunciaba a su imperfección,
casi perfecto él.

Torcido,
hoy se erige solo
en este desierto marítimo.

No queda ni el mar.

Hasta las estrellas

2011-07-13T18:06:00.005+02:00

dADME UN TrOZO DE pARED

pARA eXPLOrTAR, SÍ

e x p l o (r) t a r

ComO unA JODIDA bOMBA

Y expo(R)tar de mI CEREBRO

todA LA PLUSVALUA DE EMoCIONES

que SolO devaLUA mis NOCHES

SIN LUNA Y sin SOMBras

mis noches sin luna

sin cielo y sin sombras

y sin voces

dadme un trozo de pared

para colgar los buenos momentos

que un día estuvieron en las ventanas

dadme un trozo de pared

para resbalar y resbalar

y resbalar sin caer

y sin pensar

en esta jodida pared

y en el suelo que se abre y abre

y en el abismo que me muerde los pies

dadme de una jodida vez una pared

para tatuar mi piel en ella

y ser prisionera que vuela

DáDMELa y lenta mi mano

se abrirá pARA CERRAR

estos días sin noches

Y Sin SOMBRAs llenos y LLENAS

de BOMBAS que llegan

HASTA las

ESTRELLAS

_________________________

fOto: http://www.astromia.com/fotouniverso/supernova1987a.htm

Error de aritmética

2011-06-13T01:56:00.000+02:00

Cuando las palabras se ahogan

entre las hierbas del jardín,

parece flotar tu cara, y tus ojos

se cierran cuando miran estas

hierbas del jardín. E intento

cavar un surco en el aire

cuando, sin sentido, arrancas

las hierbas del jardín, las malas,

ante mis pies. Y entonces no entiendo

nada y lo entiendo todo, y mis pies

en blanco te miran desde abajo.

Te respiran. Y te señalan.

Y son pequeñas estas hierbas,

y es verde y azul mi mirada

porque no te miro, ni me atrevo,

me entretengo en el azul del cielo

y el verde de las hierbas, las malas,

entre tus manos.

Cuatro abrazos y dos manos,

cinco espaldas, cincuenta dedos,

y un error de aritmética,
porque son dos abrazos, cuatro manos,
cinco dedos y cincuenta veces la espalda
doblada para coger
una sola flor. La que te ahoga.
En este jardín.

Las distancias no miden lo mismo

2010-12-14T23:00:00.008+01:00

Las distancias no miden lo mismo
de noche y de día.
A veces hay que esperar la noche
para que una distancia se acorte.
A veces hay que esperar el día.
Por otra parte
la oscuridad o la luz
teje de tal manera en ciertos casos
el espacio y sus combinaciones
que los valores se invierten:
lo largo se vuelve corto,
lo corto se vuelve largo.
Y además, hay un hecho:
la noche y el día no llenan igualmente el espacio,
ni siquiera totalmente.
Y no miden lo mismo
las distancias llenas
y las distancias vacías.
Como tampoco miden lo mismo
las distancias entre las cosas grandes
y las distancias entre las cosas pequeñas.

Roberto Juarroz

From fear

2010-11-14T11:54:00.002+01:00

Agosarada, quan intento traduir Sylvia Plath

____________________

''I only know that a rook
Ordering its black feathers can so shine
As to seize me senses, haul
My eyelids up, and grant

A brief respite from fear
Of total neutrality.''

Sylvia Plath

____________________

"Sólo sé que un cuervo
que ordena sus plumas negras puede brillar tanto
hasta apoderarse de mis sentidos, levantar (*)
mis párpados, y conceder

una breve tregua de miedo
de neutralidad total. "

____________________

(*) de un tirón
abrir mis párpados

(*) arrastrar
mis párpados hacia arriba

La palabra

2010-11-07T15:00:00.002+01:00

Y solo queda mi voz
como un eco.
Fonemas incrustados
en el aire de la memoria.
Y solo queda mi verbo
que grita en esta sala.
Que no miento.
Que soy.
Que eres.
Que fue.
Aquello.
La figura de hielo.
El miedo.
Y todo lo demás
temblando
frágil.
Allí empezó este
equilibrio precario.

Tormentas breves

2010-08-05T09:30:00.001+02:00

A la web A media voz he descobert Juan Carlos Abril,

poeta de Los Villares, Jaén. Aquí una mostra:

____________________________

TORMENTAS BREVES

Se avecinan veloces
las nubes del oeste.

¡El agua buena comprimida!

Este refugio oscuro.
Nuestro dolor.
____________________________

Del llibre "Crisis", 2007.

Solitud

2010-07-13T20:50:00.001+02:00

Si tingués una foto de la solitud, la penjaria. Però, no.

És impossible fotografiar aquesta dama.

Verbo

2010-06-14T01:39:00.001+02:00

Teje un pensamiento

y ponle en medio un diptongo:

une dos Boca(le)s

imposibles.

Algunas cosas nacen para ser leídas.

__________________________________________

diptongo.

(Del lat. diphthongus, y este del gr. δίφθογγος).

1. m. Fon. Conjunto de dos vocales diferentes que se pronuncian en una sola sílaba; p. ej., aire, puerta, fui.

Poeta

2010-06-05T02:24:00.004+02:00

________________________________________________________________________________

POETA

que regalaste el verso entre versos:

"NADA
HABRÁ TENIDO LUGAR
SINO EL LUGAR
EXCEPTO
QUIZÁ
UNA CONSTELACIÓN" (*)

permite borrar el adjetivo fría de olvido,

y revestir el verso de este final:

DE LETRAS
ESCRITAS
DESDE LOS CUERPOS
BAJO EL MANTO DEL TIEMPO
(que no termina)

Tenía razón el poeta: "Todo pensamiento emite una tirada de dados",

y yo como él, cuando pienso, no duermo.

Exactamente como ahora.

________________________________________________________________________________

(*) Una tirada de dados nunca abolirá el azar, Stephan Mallarmé, 1914. Traducción de Francisco Castaña, 2003

Segona mà

2010-06-03T01:03:00.000+02:00

Regala'm una rosa.

Una de veritat,
de les que fan olor
i amb els dies es panseixen.
Amb el vermell tan intens
que fereixi els ulls.

I pètals saborosos.

Regala'm un llibre.

Un de veritat,
que hagis llegit
i tacat d'anys i temps.
Amb les cobertes tan velles
que un glop d'aire s'endugui la tinta.

I fulls grocs i desgastats. Tots.

Regala'm les paraules usades,
aquelles que primer
van entrar pels teus ulls.

Samanta y el país de las pesadillas (I. Albatros)

2010-05-26T09:30:00.001+02:00

Albatros y espinas
colgados en la cocina
acechan como buitres.
El silencio cruje.
Sobre el cabello
una telaraña
negra sin araña.
Dilación involuntaria
en esas manos quietas,
Samanta,
anda y vete.
Los espectros fluyen
y te vienen a buscar.

Peus de fang

2010-05-23T22:35:00.001+02:00

El perill de tenir els peus de fang és topar amb l'aigua. Al principi és genial (i aquesta és la trampa mortal), les pessigolles fan que el cervell s'entregui a l'hedonisme. I al final, ja és tard. Hi ha un cervell sense peus. Les extremitats són dos pals clavats al terra. Només li queda al cervell intentar caminar amb les mans. Llavors es posa a escriure allà on hagi quedat atrapat. Fins que els peus tornin a créixer. Lamentablement seran altre cop de fang.

Salut!

Reloj

2010-05-19T23:16:00.002+02:00

Por favor, regálame un diccionario para ordenar las horas. Probaré alfabéticamente, a ver si así no confundo la noche con el día, ni el mediodía con todo el día. Probaré a nombrarlas una detrás de otra sin tropezar con los segundos que se escapan cuando me deslizo por entre las sábanas robadas. Intentaré meterlas entre las páginas, a ver si mezcladas con todas las letras, las horas se quedan quietas.

Probaré a meterlas dentro de la luz para remojarlas en agua.

La llàgrima

2010-04-23T01:30:00.001+02:00

Una estrella
i el seu color
vessen de llum,
i un sol desig
la condensa
en aigua del cel.

Una gota salada besa la pell.

Infinita i omniscient
recala en cada porus
i com una onada
no sé si va o ve.

Una estrella
i el seu color
al mig dels ulls.

Incert

2010-03-18T23:10:00.001+01:00

En tinc prou amb estar.
Allò de "ser",
ho deixo per als experts
en viure
de manera convencional.

En tinc prou amb estar.
Els eufemismes
els deixo per als experts
en jutjar per combatre la por.

En tinc prou amb estar.
Allò de les aliances,
ho deixo per als experts
en consolar-se
amb la mentida diària
i quotidiana de la rutina.

En tinc prou amb estar.
I besar.

Alegría

2010-02-24T22:57:00.002+01:00

¿Dónde?
Tus manos ofreciendo. Tu gesto.
Tus ojos expectantes. Tu sonrisa.
Tu lenguaje particular.
¿Dónde?
Detrás de tu confianza caminé sin descanso.
Me entregué y me dejé caer en las horas,
en la noche, en el día, flotando como las burbujas.
Devoré las escaleras y abrí las ventanas
para robar el sol y el viento,
cientos de bocanadas de alegría
en mis dedos.
Descubrí los detalles de esta vida,
agradecí tu bondad.
Me senté frente a la mesa y dibujé
los deseos en el aire.
¿Dónde están ahora?

Como Hansel y Grettel, dejé migas,
migajas de mi alma, en este camino
para encontrar el sendero de regreso.
Y la desazón y el agua de las lágrimas
han desvanecido el rastro de las pistas.

No encuentro los restos de mi espíritu.
Sólo pedazos de mi piel cansada
de buscar y buscarte en el sitio equivocado.

Ahora salto al vacío, rendida ante ti,
a 10.000 kilómetros de altura.
Me abandono y me fundo en las nubes.
Abadono y fundo lo que fui
en una amalgama blanda y gris.
Sin sonrisa. Sin palabras.

Azar. Alegría. Azar.

Al davant

2010-01-21T10:12:00.002+01:00

L'ira surt del seu cos en forma de bloc gegantí. De marbre negre. Disparat cap amunt. Disparat cap endavant. No t'hi posis al davant.

L'escombra

2010-01-18T15:25:00.006+01:00

Sóc a punt de deixar caure el got. Vull que rebenti com el meu cap ara mateix. Però la mà es resisteix. Apreta més fort només de pensar en la trencadissa de vidres per terra barrejats amb les restes de cafè i llet. No vol agafar després l'escombra, aquella que sempre espera. La maleïda. La posseïda. La mala puta. Sempre a punt, allà dreta, tiesa com un pal. Ben a prop del recollidor, el seu amant, marit, còmplice. L'escombra que no em deixa i que jo deixo abandonada mentre trepitjo la brossa que no em molesta però a ella sí.
L'escombra i el seu fidel servent, el recollidor, conspiren des de la cuina. No perden la paciència, saben que tard o d'hora es mouran perseguint les coses lletjes del terra,: quina passió! Sí, no serà la meva voluntat, ells manen, ells saben millor que jo què fer-ne de la brossa. A vegades penso en desterrar-los dels meus dominis i adquirir un aspirador, però no vull imaginar la seva venjança ni tampoc un aparell elèctric replegat i desitjant ser endollat.
No, no compraré un aspirador. No deixaré caure el got. Millor torturar l'escombra, fent-la delir.

Foto: Meva, no recordo on la vaig fer...

RECITAL MENJA'M

2010-01-15T14:34:00.008+01:00

Benvolgudes i benvolguts,
MENJA'M, el recital de poesia eròtica i música en viu, torna als escenaris aquest mes de gener. Judit Ortiz recita poemes propis, desplega les paraules i us convida a escoltar les suggerents imatges. Laia Centellas, amb les mans al piano, vesteix l'escenari i marca el ritme del devenir dels dos personatges protagonistes d'aquesta poeròtica història: el Poeta i la Musa. Benvinguts als 45 minuts més vermells de tota Barcelona.

_____________________________________________

Dimarts 19, a les 22h, a l'Elèctric Bar, Travesera de Gràcia, 233, Barcelona. (Metro L4 Joanic )

Compartim vetllada amb el rapsode Marc Rovira, qui ha previst un recital amb poesia tant de Panero com de Girondo els quals, si certament no se sap de cap influència entre ells, tenen un to que, en alguns casos, pot assemblar-se. Per tancar el recital ha preparat alguns poemes seus del llibre “Passejant a l’ampit d’una parpella maula”, publicat per Galerada el juliol de 2009, a més d’altres d’inèdits.

Entrada: 5€

Dissabte 23, a les 21.30, a la Cova de les Cultures, carrer de l'Àngel, 12, 08012 Barcelona, 93 237 52 60. (Metro L3 Fontana)

Actuarem dins del marc del LOOPROJECT, festival mensual que intenta i a voltes fins i tot ho aconsegueix, barrejar en un únic event música i poesia. Els seus organitzadors busquen allò experimental i possiblitar obrir portes per a que nous grups exhibeixin llurs propostes. El 23 de gener tenim una cartellera potent i amena. Iniciarem la vetllada amb el projecte poètic MENJA'M, seguirem amb RADIOBRAIN, grup tribut a Radiohead, i acabarem amb LOOPOESIA, grup músico poètic que porta l'absurd i la poesia fins al límit.

Entrada socis: 3€
Entrada no socis: 6€

_____________________________________________

Us animo a venir. Els qui ja coneixeu MENJA'M, podeu repetir, i si no, donar veus a qui pugui interessar. I aquells que encara no heu vingut, a què espereu?

Una abraçada ben gran!

Judit

Un experiment amb l'amor II

2010-01-07T11:42:00.002+01:00

Treno
el moment amb una rialla
i trenco
sense voler la mirada
perquè hi ha poc temps,
perquè serà fugaç,
d'infart.

(No, no volia un cafè. Hi ha prioritats. Prefereixo un infart catatònic.)

Camino pausada quan entre els vapors i l'alè
les paraules solitàries s'enllacen i construïm
imatges, desitjos que s'enlairen i cavalquen pels terrats
fins el dia que han d'aterrar perquè els fem realitat.

Em crema aquest foc blanc
i no hi ha cendres.

Aquí dins, sota el terra,
o allà dalt, al costat del sol,
només tu em veus.

Privilegiat. Tu, sí.

Un experiment amb l'amor

2009-12-30T09:00:00.000+01:00

No ho preguntis.
Sí,
t'estimo
però no tant poc
com per casar-nos.

Un poc de poesia per engalanar aquestes dates

2009-12-25T11:13:00.007+01:00

L'escenari nocturn de Nadal. Carrers buits. Llums apagats de matinada.
La humitat de l'aire compon llàgrimes salades i ondula les imatges.
Els ulls solitaris rebreguen l'anhel de tot un any.
Perquè sí, perquè ara toca ser feliç.
De nit les ombres planen damunt dels cotxes que dormen
sense saber de les lletres pendents de pagar.
La neu blanca, real, impostada o imaginada, vesteix un pessebre
amb totes les ganes del món de ser una núvia,
innocent i il·lusionada, compromesa amb el nou calendari.
Les sabates, que no són noves, repiquen a la vorera,
cerquen el ritme perquè no volen ser desterrades.
Ara agafo, tremolosa, un trosset del que perdem
i un trosset del que guanyem: només tinc argila
sense colors, sense forma; m'embruta les ungles.
I és ara, ara mateix, que la consciència floreix:
tot és a punt per ser construït de bell nou.
Sense innocència incrustada.
Sense esperança forçada.
Sense cerimònies nupcials.
Sense plors ni funerals.
Ara mateix començo a crear una nova figura,
d'argila,
ella és la nit, ella és el dia.
És un regal. El meu. El vostre.

Judit Ortiz

http://www.serretllibres.com/autorsebrencs/articles/nadal-a-la-nit

Foto: Meva, Via Laietana al mes de juliol...

Let me

2009-12-13T16:55:00.007+01:00

Deixa'm ser el cavaller que et besi la mà.
Faré una reverència amb el cos suspès davant teu.
Deixa'm ser la rosa que et regalaré davant dels membres de la cort, esparverats i amb els ulls esbatanats pel meu atreviment.
Seré l'aroma que impregnarà els teus vestits.

Deixa'm ser l'escut, i l'espasa que portaré al cinyell.

Deixa'm ser els llavis per sentir la calidesa -eterna, quan et toco la pell.

Deixa'm ser la princesa.
La que roman a la memòria enmig d'una sala de ball envoltada d'arcs i melodies medievals.
La que t'espera.

Deixa'm ser l'aire d'aquesta història.

Foto: http://www.photl.com/es/

La plaça de Sant Jaume - Trencadís

2009-11-27T15:53:00.007+01:00

Aquí la meva columna bimensual publicada a BCNWeek.

Si n’era una vegada que a la plaça de Sant Jaume hi havia 135 escons amb un Molt Honorable Senyor President i 41 regidors amb un Il·lustríssim Senyor Alcalde, escollits democràticament, els uns de cara als altres, amb el privilegi de decidir assumptes vitals sempre guiats pel bé de la comunitat. Ai! però, el Gran Senyor Capitalisme tot poderós sempre menava arreu i esbiaixava amb el seu poder els camins traçats…

I en aquells temps, ancorada entre el mar i la muntanya, Barcelona i els seus ciutadans batallaven contra els temporals de la crisi econòmica i financera. Però des dels castells de poder els moviments experts de prestidigitador feien inexorable la metamorfosi de la gran urbs. Transvestida com la millor botiga del món. Oberta a totes les fronteres com un gran resort hoteler. Reordenada cívicament amb totes les ombrel·les del mateix color, només faltava pautar des de les ordenances municipals les coordenades en plan plànol marítim. I amb els carrers castrats de tota expressió espontània d’art: permisos i autoritzacions degudament atorgats, i els horaris pulcrament estipulats, així com també els centímetres quadrats exactes de vorera que l’artista podia “ocupar” per desplegar –en la mesura que la quadratura del cercle li deixés– llur expressió artística, fos musical, mural o performance.

I no n’hi havia prou amb regular la conducta dels barcelonins, era estrictament necessari establir els camins a seguir pels turistes, talment com un ramat de bens –per cert, molt ben educats a seguir l’estàndard del lleure consumista. I llavors sorgiren com bolets uns senyals al terra que senyalaven la ruta modernista. Poc a poc la marca d’un dels arquitectes més universals fou incorporada al copyright de BCN. Gaudí. Ell, que visqué austerament, entregat totalment a l’art fent un collage entre els oficis artesans i l’arquitectura, fou convertit en la imatge corporativa d’aparador i fast sell. Ell, el pare del trencadís, tècnica innovadora que consistia en aprofitar els fragments de ceràmica per transformar-los en autèntics calidoscopis de colors, reduït a mercantilisme. És ben cert que llur obra poblava la ciutat comtal i que la bellesa dels edificis encisava els ulls dels espectadors. Per sort, tot i que en alguna ocasió alguna ànima pèrfida va gosar malmetre’n algun símbol, la multiplicació espontània d’ulls observadors per l’enèsima potència no la posava en perill. Però sí que la banalitzava fins a un nivell molt perillós i reduïa el ventall cultural de Barcelona a un monotema, amb la deguda castració (perdoneu la repetició) paral·lela d’altres possibilitats. I ara, en recordar aquells dies, no es tracta de menystenir l’obra de Gaudí, ans al contrari, l’exquisit de les seves formes arquitectòniques, el seu coneixement com a director d’orquestra, l’empresa de construir un recinte religiós colossal, són motius per venerar-lo.

Doncs arribà el dia en que els edils decidiren renovar l’art del trencadís, és a dir partir per la meitat el concepte de parc públic: per entrar al Parc Güell s’havia de pagar entrada. Un remolí d’opinions alçaren el vol i enterboliren el cel. Ai, ai! La memòria. Havien oblidat que era un parc públic des de 1922? Que el 1969 fou declarat monument històric artístic d'Interès Nacional, i el 1985 Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO? Havien oblidat que tots els barcelonins, degudament empadronats i complidors, contribuïen cada any i cada dia a engrandir les arques del tresor municipal amb el pagament dels impostos, les taxes i els impostos indirectes (recordem la zona blava, verda, preferent i altres pretextos d’ànim lucratiu)? Pretenien posar un identificador a l’entrada per segregar els nadius dels forasters, i així uns entrar gratuïtament i els altres pagant, oblidant allò de la Humanitat? No, el capital és un monstre que en vol més i s’alimenta retroalimentant-se. I així, mentre al Consistori discutien apassionadament amb el símbol de l’euro gravat als ulls i fent-los pampallugues, no molt lluny, al mercat de La Boqueria es seguien repetint els episodis de comerç sexual públic –fotografiat mesos enrere per un periodista, talment com un documental de bestioles exòtiques– tant durament criticats com oblidats. No hi posaren molts esforços per esborrar-los, o millor, per prevenir-los? O és que la prestidigitació repressora no podia arribar a tot arreu? Era La Boqueria la punta de l’iceberg dels potents desitjos inconscients? El resultat de les grans repressions freudianes? En tot cas, un altre trencadís malentès.

Judit Ortiz Cardona

MENJA'M el 25 de novembre a les 21h

2009-11-09T12:50:00.003+01:00

Benvolguts i benvolgudes,
El proper 25 de novembre a les 21h recitaré poemes dels meus llibres Sobreàtic i Soterrani, en breu publicats en un únic llibre per Arola Editors. M'acompanyarà al piano la Laia Centellas. Es tracta d'un espectacle poètic, musical i visual en el qual el fil conductor és la història del Poeta i la Musa:

"Diu el Poeta que no es casarà mai amb la seva Musa. Si ho fes la Musa i els Mots moririen. Perdrien la màgia. Desapareixerien les M. La mà plena... Ser magnètics... Saber que tot és una metàfora..."

Si us abelleix i en voleu saber més, veniu a

La PAPA (L'Associació de Performers, Artistes i Poetes Associats)
c/ Tapioles, 12
Barcelona

Google Maps:

Ver mapa más grande

El preu de l'entrada és simbòlic: 2€.

Una abraçada,

Judit

25 d'octubre: lectura de poemes al GAP

2009-10-16T22:53:00.004+02:00

El proper 25 d'octubre presentaré una versió íntima del recital Menja'M, amb poemes dels meus llibres Sobreàtic i Soterrani, a Tri-lengua, un esdeveniment mensual en el qual escriptors de poesia i prosa llegeixen els seus treballs a la galeria GAP al Barri Gòtic de Barcelona. Compartim espai i temps: Lynn Baiora (anglès), JP Glutting (anglès), Jordi Nopca (català) i jo mateixa, en català també.
GAP: Gràcia Arts Project és una associació d'artistes independent i sense ànim de lucre que pretèn donar suport a les iniciatives artístiques, compartir informació i idees, i col·laborar en integrar activament artistes de tots els països. Des de l'obertura del seu espai versàtil el 2006, GAP ha exhibit l'obra de 46 artistes en 30 actes individuals i col·lectius. Ha produït 2 curtmetratges, publicat un llibre de poemes i albergat multitud d'esdeveniments musicals i culturals.

http://www.graciaartsproject.com
Carrer Sant Honorat No.11
Barcelona
0034 671 300 638

Esteu convidades i convidats. Comencem a les 18h i acabem a les 20h.

Petó!

Titelles

2009-10-09T23:54:00.003+02:00

Per endreçar he desendreçat aquest cau fins al caos total. Satisfeta entre les muntanyes incomprensibles de restes i rastres d'altres temps i d'ara, he navegat sense ofegar-me entre la pols i les teranyines del rellotge antic. He seguit les pistes dels trastos i trastets, fulls, papers de colors, lletres i paraules il·legibles. Pensaments nàufrags. De fa 20 anys. De fa 20 hores. Ara i abans de cop al mig del cap.

I'm stumped. WoW.

Curt i lleig

2009-10-01T00:52:00.003+02:00

Curt
Curtmetratge
Curtit
Curtida
Sortida
Sort
Sorteig
Lleig

En fin, que de temps no me'n sobra, encara que ho sembli per la tonteria que acabo d'escriure. :-)

PD: I ara resulta que curtit/curtida no surt al DIEC, és un castellanisme, pos así se queda.

Cartas desde México V

2009-08-27T09:00:00.004+02:00

San José del Cabo
Miércoles, 26 de agosto de 2009

Enrique,
Han pasado los días y he empezado un montón de cartas que no te llegarán. Están sin escribir, quedaron en mi mente como hilos perdidos en un telar que no acaba de completarse. Los letreros de la carretera, las señales de tráfico, las caras de los niños, los pájaros misteriosos que no dejaban huella en la cámara, el zoo más friki que he visto en mi vida, las montañas mágicas que ya conocía por un sueño que tuve meses atrás, contemplar el mar con toda su furia porque un huracán andaba relativamente cerca y las horas bajo el sol abrasador han tatuado mis sentidos. Puedo cerrar los ojos y verlo todo de nuevo, con la misma intensidad de la primera vez.
Es extraño, en este país donde nada me ata y todo se desprende, ando tan libre por la calle que mi cabeza no para y puedo ver mi vida entera. Esta tierra activa mis recuerdos y, de golpe, sin quererlo recupero imágenes pasadas. Un día en clase de música, que yo llevaba unos piratas naranja, no sé qué dijiste de mis piernas. Otro día, en clase de gimnasia, corriendo sin parar de un lado a otro de la pista a toque de pito, y cada vez más rápido, aguantando de forma inhumana el cansancio. La cara de Marta. Los ojos de Raquel. Mi casa de entonces. Aquí vivo bajo dos escenarios. A veces, los saltos en el tiempo son muy bruscos y puedo pasar de mi más temprana infancia a los años en que estuviste viviendo fuera. Estos últimos son de un color grisáceo, y las formas que puedo ver son muy borrosas. Como si no hubieran pasado, como si yo no hubiese estado ahí. Pero el denominador común de todo ello es el peso de la incertidumbre: da lo mismo tener 2 años que 35 -por lo menos para mí-, la vida se presenta como un montón de cajas por abrir. México se ha encargado de recordármelo.

Queda nada para regresar. Por un lado, me muero de ganas de volver: este país me da vértigo y me infunde un respeto enorme. Y por otro lado, desearía quedarme una larga temporada, sólo para enfrentarme a este abismo que se abre ante mí.

Es necesario el regreso, igual que era necesario atravesar el charco y estar aquí.

Hablamos a la vuelta.

Besos,

Judit

Cartas desde México IV

2009-08-10T02:16:00.021+02:00

Viernes, 7 de agosto de 2009

San José del Cabo, Baja California Sur, México

Hola Enrique, corazón,

¿Cómo estás? Sonará trivial, pero ¿hace mucho calor ahí en Barcelona? Aquí sale fuego del asfalto y el aire quema. Siempre vamos a la playa a primerísima hora, sobre las 9h de la mañana o incluso antes, y antes de las 12h ya estamos en casa. El horario es muy diferente, entre las 6 y las 7 de la mañana ya estamos despiertos, a veces a las 5 de la madrugada! y luego por la noche vamos a dormir tarde para aprovechar que la temperatura ha bajado ¡¡¡2 grados!!! A veces, según como sopla el aire casi ni se nota.

El mar me tiene prendada, parece que hable, a veces rompen las olas como bocas agresivas enfrente mío, con unas fauces blancas impresionantes. Las olas te arrastran, incluso en la arena; donde en el mar Mediterráneo pierden fuerza aquí, cuando el agua regresa hacia atrás, es como si hubiera un ejército de espíritus que se te llevan volando. Y no ha habido días de mala mar, al contrario, el Pacífico estos días está muy pacífico.

Son unas corrientes sorprendentemente titánicas, con una fuerza y una energía inimaginables. Pienso llevarme un trocito dentro de mí.

El desierto es astuto. Tiene todos sus árboles aparentemente muertos, desecados, como momias grises. Los hay a millares, por todas partes. Pero si uno se fija bien, descubre que tienen millones de brotes esperando a ser abiertos por la lluvia que no llega. Esta noche, como burlándose de esta espera sedienta, el agua del cielo se ha dignado a caer en forma de barro dejando sólo un rastro de gotas sucias por doquier, invisibles en este desierto marrón y tétrico. Aun así, tiene una belleza cautivadora, intrigante.

Intento imaginarme a cada momento cómo era la vida de los locales centenares de años antes. Cabalgando por este paisaje. Yendo en carros. Intento averiguar qué recursos tenían para sobrevivir, para soportar los meses interminables sin lluvia. A veces voy más lejos e imagino la vida aquí dos mil años antes, cuando las personas eran personas y agradecían cada momento bajo el sol. Imagino cómo debían despertarse, cómo era el primer baño en este mar infinito. El sabor del agua de los cocos.

El tiempo transcurre muy diferente, y no es porque no lleve reloj. Es la luz que cae en vertical, directa a los ojos y, como una flecha, se ensaña con la conciencia de los extranjeros. No es más lento ni más rápido, es como una burbuja maliciosa que sonríe y te lleva hacia donde quiere.

La gente es amable y quien quiera que se cruce en tu camino te saluda con un hola, buenos días, hola, buenas tardes... No hay miedo, sólo sonrisas y me sorprende porque esta gente trabajan de sol a sol, de lunes a lunes, son esclavos del capitalismo. Todo el mundo tiene carro, nuevo flamante o viejo de tercera mano, da igual, pero las distancias aquí lo hacen necesario, es la excusa perfecta para que el capitalismo del petróleo justifique su existencia, su implacable velocidad que marca el ritmo de la construcción de hoteles sin medida y horrendos a los ojos del desierto. El capitalismo no encaja, es como una cuña impostada que se asienta en los lugares más inhóspitos, satisfecho con la panza hinchada de dólares. El capitalismo parece que se burle y no quiere entender, pero podría, que este lugar es sagrado, como cada palmo de tierra del globo terráqueo.

Pero hay un capitalismo exquisito, de oasis que sí encajan. De verdaderos paraísos, que para nada son impostados, al contrario, en todo desierto hay un oasis donde los viajeros pueden descansar. No rompen la armonía de la aridez de este escenario, son verdes, floridos, esperables y al mismo tiempo detestables. Porque en estos sitios deben de vivir las personas con más dinero del mundo, y no digo ricos porque los verdaderamente ricos son aquellos que tienen los ojos puestos en el presente y el alma vestida de su pasado y de sus ancestros: los que verdaderamente llevan en la cara la sabiduría de su historia, y estos son los locales, aunque vivan en guetos miserables.

Voy a llevarme un trozo de todo esto, y aún me queda mucho por ver. He querido escribirte desde mí, desde mi experiencia y mis sentidos, que nunca me engañan.

Un abrazo muy grande. Escríbeme tú también.

Besos lindos,

Judit

Cartas desde México III

2009-08-09T09:26:00.003+02:00

San José del Cabo, 4 de agosto de 2009

Hola, Enrique,

He amanecido aquí, en este punto del mapa: San José del Cabo, Baja California Sur, a las 5 de la madrugada hora local. Ayer antes de aterrizar la curiosidad me podía, y desde la ventanilla del avión contemplé parte de esta tierra surcada por ríos invisibles, accidentes sinuosos en las rocas, señales del agua que un día corría a su libre albedrío.
Solo bajar del avión, el aire me envolvió como una burbuja seca y caliente, muy caliente. Aquí sale fuego de la tierra. Creo que es mejor no venir en agosto.

Beso,
Judit

PD: ¿Cómo estás?

Cartas desde México II

2009-08-08T22:42:00.005+02:00

Houston, 3 de agosto de 2009

Enrique,

De París sólo me llevo el mal sabor de boca que me dejó la mujer que me cacheó. Sólo porque pité 2 veces al pasar por el detector. Y todo fue por culpa del colgante que llevaba. Insignificante. Ya sabes que a mí las joyas no me dicen nada, pero siempre que viajo me pongo esta cadenita, regalo de mi abuela. Y lo más chistoso es que la crucecita está hueca. En fin, poco pude evocar del viaje de fin de curso de COU. Demasiada luz, demasiada gente. Y la tía esa diciéndome de mala manera: las manos en alto. ¡Dios! ¿Tengo cara de terrorista? Las calles grises y lluviosas, el frío, el encanto de esas paredes grises y húmedas y los ojos de aquellos estudiantes absorbiendo todo París quedaron engullidos por el estrés, las prisas, las malas maneras, las malditas bandejas donde depositar tu alma y desnudar tus pertenencias. Pero lo peor no fue esto. Fue cuando tenía que pasar Max por el detector. No quería pasar solo, mi madre lo acompañó, y el guardia por dos veces, de mala manera también, dijo casi gritando que el niño debía pasar solo. Dos años y medio. ¡Qué guardia más zoquete! Max sin entender y nosotras tampoco, con el cerebro bloqueado por el francés infantil aprendido lustros atrás que pugnaba por salir, cual volcán de significantes y significados revueltos. Amalgamas. Un caos prevacacional que predispone los ánimos.

Me ahorraré las 10 horas y pico de avión. Sólo decirte que durante las últimas 2 ó 3 me obsesioné con la pantallita en la que veíamos a tiempo real el trayecto del avión y por dónde pasábamos. Menuda vuelta al globo terráqueo, casi sobrevolamos las costas de Groenlandia. Lo que más disfruté fue la comida y las ganas que tenía Max de jugar por los pasillos. También le encantaba entrar en el lavabo sólo para tirar de la cadena: parecía que un monstruo engullía el aire a la velocidad de la luz.

Antes de dejar el avión francés en Houston, las azafatas nos aconsejaron dejar toda la comida a bordo. Si no, nos podían multar con 150$USA. Nuestro gozo en un pozo, eran las reservas para soportar las 5 horas de espera hasta coger el avión que nos llevaría a destino. Sólo me quedé con unas “cookies for my son”, las cuales quedaron reflejadas en el boleto que rellené de inmigración. Cuántos papeles. Qué poca amabilidad el primer funcionario latino que nos atendió. García. El único de los 20 uniformados que llevaba guantes de cirujano. Sí, y con un tatoo en el que I was able to read something in Spanish. Ese hombre parecía tener la lengua revuelta: a ver si con su inglés yo era capaz de entenderle, pues fue que sí. I understood him and I spoke well. Y él sabía que hablábamos español. En fin, poco sabíamos que al cabo de pocos minutos nos tratarían como a delincuentes internacionales. Estábamos los tres esperando las maletas y el cochecito, cuando por sorpresa se acerca una tipeja disfrazada de policía, con una barriga de esas de cerveza atlética, con cara de perro enfurruñado y con un pequeño can, más simpático que ella. Qué mono ese perro, pequeñín, con orejas grandes y caídas. Parecía que tenía ganas de jugar, no así su dueña que con la lengua revuelta también le increpó a mi madre que se quitara la mochila. Mi madre que no la oía porque su misión era (es) vigilar a Max. Imagínate la escena. Max trotando, mi madre por detrás cogiéndolo por la camiseta, la mujer disfrazada de policía detrás de mi madre y yo detrás de esa mujer, que no debe de tener ningún amigo, intentando decirle que mi madre no entiende inglés. Nadie escuchaba a nadie. Me da risa sólo de pensarlo. Pero la risa se me pasa en cuanto recuerdo el zarpazo de esa funcionaria con el que enganchó (de mala manera de nuevo) la mochila de mi madre y casi se la arranca de la espalda. Qué susto le pegó. Y el perrito oliendo la mochila de mi madre. Y mi madre intentando ayudar a la pseudo-policia y yo también, con movimientos torpes e intentando ser gentiles, cuando de golpe la voz brusca y seca, que salía de esa panza, nos hizo poner firmes y en fila enfrente a ella. Mi madre, Max y yo. Sólo le faltaba sacar la pistola. Vació las pertenencias de la mochila, y el perrito oliendo, moviendo la cola. Si le lanzamos un paquete de pañuelos de papel, seguro que va a por él. Mi madre le habló en español, le dijo que se había olvidado de un bolsillo. Y, oh, sorpresa, la muy pendeja la entendió. ¿Qué había ocurrido? Pues que la fruta que dejamos obedientemente en el avión había perfumado con sus fragancias dulzonas la mochila de mi madre.

Después de sentirnos las protagonistas de los carteles “Wanted” del Far West, nos engulló una marabunta de extranjeros que caminaban pesadamente hasta las puertas de ese recinto. Lentamente. Murmullos en diferentes idiomas. Una Torre de Babel. A medida que nos acercábamos a la tan ansiada salida, se hacían más fuertes los gritos de 3 funcionarias dando instrucciones sobre cómo teníamos que desfilar y por dónde. Cual borregos. Foreign ganado. Cuidado no vayan a quedarse, ojo que no nos ataquen.

El resto de las horas estuvieron empañadas por el cansancio, la necesidad de orientarse en un aeropuerto que era una ciudad de aviones, los traslados internos en tren, y al fin encontrar las tan deseadas sillas ante “nuestra” sagrada puerta de embarque. Max se portó como un señor, aunque su curiosidad y su energía eran más potentes que las buenas maneras.

Ahora me doy cuenta que después del paso por Francia y por USA con la obligación de expresarme y escuchar francés e inglés estoy escribiendo en castellano, español para los forasteros… No es de extrañar que en México ya tenga los dientes y la boca impregnados de la lengua del imperio donde no se ponía el sol y me cueste hablar catalán incluso con mi hijo.

Espero que estés bien, mejor que antes de irme. Te extraño.

Beso,

Judit

Cartas desde México I

2009-08-05T00:39:00.000+02:00

Dilluns, 3 d'agost de 2009, 04.30h
Aeroport El Prat, Barcelona

Estimat Enric,
M'he adormit. Terrible. Havia posat el despertador a les 03.15h i sort d'una trucada des de Mèxic a tres quarts de quatre que m'ha despertat d'un bot. I sort que ho tenia tot a punt. M'he desplaçat com un autòmata, amb un enrenou mil·limetrat per no malgastar el moviment invisible del cronòmetre, un pas en fals i adéu a l'avió que el Max ha esperat durant tants mesos.
El cotxe ha volat, literalment, fins a l'aeroport. Les llumetes de la ronda eren túnels de trens que només el Max veia. Barcelona de matinada, neta d'embussos, és un tobogan, un parc d'atraccions. I sí, seguda al darrere del cotxe, posició a la que no estic avessada, veia lliscar la ciutat que en breu seria un record des del paisatge de les vacances, exactament a 10.000 kilòmetres de distància.
A l'aeroport ens esperava una cua de gent, no som els privilegiats del bussiness ni de la first class. Després, corredisses cap al lavabo i cap a fora, i, sota la llum del nou dia, un cigarro d'aquells que senten fatal per les presses i la panxa quasi buida, però estrictament necessari davant la perspectiva de més de 24 hores sense nicotina.
Hem pujat les escales automàtiques, les que porten a la frontera de la zona franca, el duty free, i des de dalt ens hem acomiadat de l'avi Teo i de la tieta Elsa. Era el primer cop que la iaia Conxita agafava un avió.
Els tres protagonistes del gran viatge hem travessat els controls i hem oblidat la gana i la son. Ens esperaven unes quantes hores de vol transoceànic. Abans però havíem de parar a París, la bella, la desitjada, plujosa i grisa, enamorada dels enamorats.

Petons

Judit

Recital de poesia 18 de juliol

2009-07-16T10:04:00.003+02:00

Estimats i estimades,
Us faig saber que aquest dissabte, dia 18 a les 7 de la tarda, faré un recital acompanyada per Laia Centelles al piano a la Llibreria Restaurant Pla de la Calma (Cardedeu). Si podeu venir, estaré encantada.

Adreça i enllaços dels mapes:

Llibreria Pla de la Calma

C. Teresa Oller, 5 de Cardedeu

93 871 3450

info@pladelacalma.com

www.pladelacalma.com

Cardedeu:
http://maps.google.com/maps?f=q&source=s_q&hl=en&geocode=&q=cardedeu&sll=37.0625,-95.677068&sspn=46.495626,77.607422&ie=UTF8&ll=41.638157,2.354492&spn=0.172424,0.303154&z=12

Pla de la Calma (només us cal preguntar per l'esglèsia, el lloc està just al costat):
http://maps.google.com/maps?f=q&source=s_q&hl=en&geocode=&q=C.+Teresa+Oller,+5+de+Cardedeu&sll=41.638157,2.354492&sspn=0.172424,0.303154&ie=UTF8&z=16&iwloc=A

Una abraçada,

Menja'M

2009-06-30T23:15:00.006+02:00

Menja'm la mirada
fins que se't desfacin les dents;

menja'm la carn,
fins que se'ns desencaixi la cara,

fins que els dits no puguin més,

fins que el cor digui prou.

Menja'm ja,

ara,

fins que desaparegui en tu.

AL RICO LIBRO!!!

2009-06-30T00:45:00.004+02:00

"Compro, venc literatura. La compro i la venc a un bon preu. No cal que mireu la qualitat de l'obra. No perdeu temps en pensar si us agrada o no. Vosaltres compreu-me perquè sí. No mireu ni el preu. Només heu de quedar bocabadats pel gran desplegament de màrqueting. Jo sóc el millor perquè tinc els braços d'un pop i poso en marxa la maquinària del shopping. Compreu, compreu, feu diners, moveu diners, gasteu en literatura que sereu molt intel·lectuals i quedarà molt chic la vostra biblioteca quan els amics vinguin a sopar i comenteu els meus llibres: 'Ui! Si aquest autor és el millor del moment', 'Has llegit el seu darrer llibre?', 'No ben bé, només les crítiques', 'Ah, doncs jo sí'. És igual si mentiu, digueu que m'heu llegit i que jo sóc el millor escriptor del moment. Col·leccioneu llibres com qui col·lecciona segells o petxines de la platja. Compro i venc literatura a bon preu. Només vull el meu nom allà dalt en llums de colors fosforescents. Per tant voteu, voteu el meu blog i si pot ser dues vegades millor. Voteu el meu blog sense pensar si és un bon blog, si els continguts us enamoren. Endavant, passeu, passeu. Esteu tots convidats a la Gran Festa de la Farsa Literària de la Llengua Catalana."

En fi, no me'n podia estar d'entrar a la pell d'alguns que, com qui demana almoïna, demana vots pel concurs del millor blog català.
I la nostra estimada llengua on està? I l'art de saber-la usar? Qui valorarà el treball d'orfebreria de cada autor? Literatura o basura?

Foto: http://in.directe.cat/imatges/llibres-en-catala.jpg

Good times

2009-05-14T23:20:00.004+02:00

I'm sitting alone in front of the sun.

It hurts my eyes and my body cannot understand
the memories.

The fingers sleep, they're not able to sense the air.

The nose feels cold,
and the feeth and the skin and the mouth, despite this bright sun.

I'm sitting alone.
On the other face of the world.
Under the sun, under the moon, on the top of the end.

Maybe I will go crazy. Or die.

End and stop.

Stille

2009-04-26T20:46:00.004+02:00

Una pizca de picardía que en tus ojos se torna en un haz de luz.
Un leve suspiro, sip.
La mano en el aire, suspendida en un gesto que recuerda todas las asignaturas pendientes.
Hollín en tu boca, sip.
La otra mano sobre la cara intenta secar el agua de la lluvia que no cesa de caer.
Pierdes una palabra, sip.
La memoria, traidora, desdibuja las voces, los gritos, el deseo, la ternura, la violencia, en un intento desesperado por retomar el principio de los tiempos, cuando todo era todo y la nada no existía.

Literatura eròtica

2009-04-10T10:29:00.002+02:00

Com que darrerament no tinc gaire feina i em sobra temps per a tot, m'he liat, m'he deixat liar i hem muntat un recital de poesia eròtica. Sí, sí, si abans anava de bòlid, ara sóc un cohet. El recital forma part d'una Mostra de Literatura Eròtica que organitza l'Ateneu l'Aliança de Lliçà d'Amunt. Si us abelleix, veniu.

19 abril 2009, 20h, Ateneu l'Aliança (al bell mig del poble, al típic carrer de l'Aliança, no té pèrdua!)
Mireia Molins i Judit Ortiz: recital poesia eròtica, acompanyades pels músics Roger Prims (guitarra), Eduard Farrés (piano), i per Esteve Tinell (Tivi, actor polifacètic)
Paco Asensio: narrador de contes amb en Marc al piano (no en sé el cognom, però crec que és boníssim)

Més info a: http://www.ateneu-lalianca.org/

En fi, ja ho sabeu. Veniu sisplau, que tremoli la terra el dia 19!!!

Abraçades a cabassos!

Calidoscopio: Tercer Aniversari

2009-03-26T13:50:00.004+01:00

Hola a tothom,
La revista internauta Calidoscopio, on col·laboro des de l'estiu passat, ha fet 3 anys. Aquest dilluns van penjar el número que commemora l'aniversari. Us recomano que el llegiu, amb calma i sense pressa, doncs els continguts sempre estan disponibles.

http://www.calidoscopio.net/

I si us abelleix, podeu llegir la meva aportació seguint aquest vincle. És un petit relat de ficció, una veu irònica i àcida que parla, molt molt breu:

http://www.calidoscopio.net/2009/03Marzo/Letras14.html

Espero que us agradi!!!

Salut a dojo!

Confessió - 5a. entrega

2009-03-15T00:20:00.006+01:00

Quan, de cop, vam sentir un cotxe que entrava al jardí: el seu marit. Què hi feia allà? No era l’hora de dinar, potser es trobava malament, en dos minuts estaria allà i ella no sabia on amagar la carta, més que res no sabia on amagar els dos petons, penso jo, i per ajudar-la li vaig agafar la carta. Sí, Senyories, no va ser egoisme, vaig agafar la carta i ella em va deixar. Havia signat al llibre i tot estava en ordre. Vam sortir amb tota la tranquil·litat que ens va ser possible, i el seu marit no es va sorprendre, de fet sóc el carter del seu barri. No es trobava bé i va plegar abans de treballar. Que li havia demanat d’anar al lavabo? Clar! aguantar-se tanta estona no havia de ser bo, que podia anar al seu lavabo les vegades que volgués, eh?, carinyet? Em vaig acomiadar, Senyories, amb el cor en un puny i la carta dins la saca altre cop. Després tot sol a casa no podia parar de donar-hi voltes, aquella nit no vaig dormir pràcticament. Les conyes dels meus companys l’endemà van ser bones, que si quines ulleres que feia, que si no havia dormit o amb qui! havia dormit... No sabia com actuar quan hagués de passar per casa de la senyoreta Ivette, tenia correu ordinari, propaganda probablement, com tothom, segur que vostès també reben més publicitat de la que voldrien. Saben? L’ofici de carter està perdent encant! Se’n troben poques de cartes, com les d’abans, i postals... Passa que les grans marques de cotxes, de bancs, de constructores, del que vulguin que maneguin diners, ens han envaït silenciosament, i com la gent tot el dia està enganxada al mòbil, i tenen Internet, fa molta mandra escriure una carta, i a més a més a mà, o a vostès no els passa? El meu ofici ja no és el que era... Bé, com els deia, tenia vergonya de passar per casa seva, però hi havia d’anar, sóc un professional i tinc uns deures que complir, així que aquell cop també vaig deixar casa seva pel final: què contenta es va posar de veure’m. Vaig perdre la vergonya de cop i vaig passar cap a dins directament, em va demanar que guardés totes les cartes certificades que li arribessin, que havia decidit a partir de llavors que jo li guardés, així el seu marit no li trobaria el racó. Senyories, vaig caure de genolls als seus peus, no podia ser que la senyoreta Ivette em tingués tanta confiança. Ella tampoc havia pogut dormir tranquil·la, que volia fugir amb mi. Quin fogot! M’estalviaré els detalls d’aquell dia, no els voldria entretenir gaire més, només els diré que jo ja havia acabar el reparto i que ella portava encara el vestit blau cel. Que perquè segueix sent la senyoreta Ivette? Doncs és ben clar, per guardar les formes, ella és la senyoreta Ivette, encara! Fins que fugim.

Fin

Confessió - 4a. entrega

2009-02-17T00:35:00.005+01:00

[...] Va ser d’aquells moments en els que et sorprèn el color de les rajoles blanques de la paret, con tal de no mirar qui tens al davant. Vam fer veure que no havia passat res, va signar on havia de signar i llavors m’ho va explicar tot. Allò que diuen que és més fàcil explicar-li les teves intimitats a un estrany que a algú conegut, doncs això. Es veu que de tant en tant demanava avançaments a la feina que li donaven en efectiu, i si el seu marit preguntava quan veia l’ingrés de la nòmina, ella li deia que aquell mes no havia treballat tantes hores, i així recollia perquè el volia deixar. Es veu Senyories, que un cop la va pegar, quina ràbia em va entrar! Estava indignat! Però ella em va assegurar que només havia sigut un cop, ell se n’havia penedit (faltaria més) i li va demanar perdó cinquanta mil vegades, però ella ja no se’n fiava i volia marxar. Però no ho volia fer de cop, es volia preparar el terreny. Aquell cop a la feina no tenien efectiu i li van dir que li ingressarien com la nòmina, i ella no va voler. Normal! Els va demanar que li ho enviessin per correu, i una amiga seva que treballa a les oficines de l’escola li va preparar la carta per si el seu marit estava a casa quan la carta arribés. Després inventar-se una excusa hagués estat fàcil, per això es va posar tant contenta quan la hi vaig dur. Finalment ens vam aixecar i li vaig fer un altre petó, llarguíssim! Quan, de cop, vam sentir un cotxe que entrava al jardí: el seu marit. Què hi feia allà? No era l’hora de dinar, potser es trobava malament, en dos minuts estaria allà i ella no sabia on amagar la carta, més que res no sabia on amagar els dos petons, penso jo, i per ajudar-la li vaig agafar la carta. Sí, Senyories, no va ser egoisme, vaig agafar la carta i ella em va deixar. Havia signat al llibre i tot estava en ordre.[...]

[continuarà]

Foto: Berlin

Confessió - 3a. entrega

2009-02-10T22:23:00.009+01:00

[...] Si la coneguessin m’entendrien. On estava? Ah! Sí, al porxo, que no vaig estar-hi ni mig minut, de seguida em va fer passar amb l’excusa de la calor, que si em volia refrescar una mica, que si volia alguna cosa per beure. Bé, vaig entrar, vés quin remei! Jo encantat, però nerviós, nerviós com una mala cosa! Li vaig demanar un got d’aigua, tenia la boca més seca que la sorra, tu, els nervis fan estralls! Senyories, ja em veuen assegut a la taula de la cuina. Fixin-se! Fins a la cuina vaig entrar! I fins que no vaig seure no va parar d’insistir. Doncs jo allà assegut, i ella trafegant que tampoc trobava el boli dels nassos, com es mou! I quina gràcia que té... Jo no em podia estar sense fer res amb la carta davant, damunt la taula, així que em vaig aixecar i, amb molt de compte, per no violentar-nos, vaig començar a buscar el boli molt per sobre, saben? Amb discreció, per no trobar coses que no hauria de trobar, ja m’entenen. Doncs enmig d’aquell buscar i parlar per no estar callats, pum! vam xocar de cul. Quin susto, tu! Ai, Senyories. Res, com si no hagués passat res, vam seguir buscant, que semblava una eternitat, i tampoc va ser tant, però altre cop vam xocar, aquest cop de cara, de poc que no em desmaio de la fluixesa que em va entrar. Senyories, tenir-la tant a prop em va fer perdre el control, i just quan anava a menjar-me-la a petons, ella es va escapolir: havia vist el boli! Damunt la taula, que el mig tapava un drap. Vostès creuen? “Pá morirse”, com diria el Manolo, havia trobat el maleït boli, i en conseqüència havia de firmar, clar, que per això estava jo allà dins, no per una altra cosa, em vaig dir a mi mateix. Però tu, remenant el llibret de firmes i la carta, les mans es van tocar i ens va passar la corrent. Ja no vaig poder més, la vaig agafar com a les pel·lis, rodejant-la per la cintura i li vaig fer un petó Humphrey Bogart. Rodó. Va ser etern! Quan vam acabar, ens vam separar mig avergonyits, no sabent on mirar, a terra, a la nevera... Va ser d’aquells moments en els que et sorprèn el color de les rajoles blanques de la paret, con tal de no mirar qui tens al davant. Vam fer veure que no havia passat res, va signar on havia de signar i llavors m’ho va explicar tot. Allò que diuen que és més fàcil explicar-li les teves intimitats a un estrany que a algú conegut, doncs això. [...]

[continuarà]

Foto: East Side Gallery, Berlin.

Confessió - 2a. entrega

2009-02-05T22:48:00.007+01:00

[...] Tots els companys van començar a fer conya, que si Ivette per aquí, que si el marit per allà, que quantes vegades havia entrat a casa seva, que si la calor i refrescar-me, que si m’hi havia quedat una miqueta més, vostès creuen, Senyories? Quins malpensats, de fet no anaven errats però jo fins llavors no havia gosat abusar de la bona fe de la senyoreta Ivette. Jo solet em vaig començar a obsessionar amb la carta. Que si seria de la seva família de França, que si era un pagament perquè s’havien venut el cotxe vell, perquè Senyories, vostès sabien que llavors van estrenar un cotxe nou? Un d’aquells unifamiliars... no! Mono volums, unifamiliars són les cases. Doncs un mono volum que ja el voldria jo, saben? Gris metal·litzat, com tots el cotxes ara..., vidres fumats, que és una mica quillo però si me’l regalessin no li faria un lleig, un equip de música que se sent d’una hora lluny, i la senyoreta Ivette a dins. Ara, que quan el condueix el seu home, perd l’encant, no, no, no riguin pel capbaix, que és veritat. Un dia els convido a veure-ho. (pausa) Què els deia? Sí, que vaig començar a imaginar qui havia enviat la carta i què hi havia dins, bé, millor dit quants diners hi havia. També podia ser un avançament del sou de la senyoreta Ivette, fa de mestra de música a les tardes... No deixava de ser estrany, bé li podien ingressar al compte. Com vaig comprovar després, efectivament era un avançament del seu sou, i segons el que deia la carta no li havien pogut fer l’ingrés perquè els havia fallat la connexió electrònica amb el banc, i li enviaven la carta certificada i urgent, atesa la necessitat que vostè ens ha fet saber, i disculpi el retard i bla bla bla... Totes les cartes oficials són iguals, però no avancem aconteixements, nem a pams. En sortir al carrer ja estava tant nerviós que ni el cafè em vaig prendre, això sí, el meu croissant i el meu suc de taronja natural, sí que me’ls vaig prendre, i una til·la per calmar-me. Que com me’n recordo si ja fa un any? Doncs perquè en fa 15 que esmorzo exactament el mateix, i la til·la va ser l’excepció, que de fet no em va servir de res, tampoc. Aquell dia vaig fer el reparto de manera que la casa de la senyoreta Ivette em quedés al final de tot. Quan hi vaig arribar, estava ella, amb el vestidet blau cel! Senyories, que jo no podia passar de llarg, que ja ho havia repartit tot! Ella estava al jardí arreglant les flors. En veure’m arribar em va dir: avui va molt tard, ja pensava que no passaria. Doncs ja veu, senyoreta Ivette! Aquí estic. És que espero una carta molt important. No serà aquesta? I la hi vaig allargar. Li va canviar la cara quan la va veure, es va posar de contenta! Encara estava més guapa. Senyor! Llavors va ser quan va venir el tràngol, havia de firmar i jo no trobava el boli. Havia de ser-hi, l’havia fet servir feia mitja hora. Ho vaig remenar tot: les butxaques grans de la cartera, les butxaquetes, a sota el forro descosit, a la meva camisa. Ella em va dir que no em preocupés i obrint la porta tranquil·lament em va convidar a passar. Ai! Mare de déu, vaig tornar a sentir els meus companys i les seves brometes, però em vaig dir: bueno, no entres dins de tot i ja està, et quedes al porxo... Sí, la casa té porxo, es una caseta mmm... Com dir-ho? És molt... molt... És la casa de la senyoreta Ivette, que com és que li dic senyoreta si està casada? (amb certa indignació) És que no li puc dir senyora, és ben clar, no té cara de senyora, ni quan tingui 40 anys li podré dir senyora, seria com insultar-la, amb el perdó de totes les senyores del món. Si la coneguessin m’entendrien. On estava? Ah! Sí, al porxo, que no vaig estar-hi ni mig minut, de seguida em va fer passar amb l’excusa de la calor, [...]

[continuarà]

Foto: East Side Gallery, Berlin.

Confessió - 1a. entrega

2009-02-03T23:15:00.014+01:00

Durant l'hivern 2003-2004 vaig assistir a un taller d'escriptura de teatre. Vam xalar molt i vam escriure diàlegs, monòlegs, partitures, vam experimentar amb els canvis de ritme en un text teatral i amb les posades en escena, també vam treballar biografies. He trobat aquesta confessió del febrer de 2004, i, tot i que ara mateix el meu estil és ben diferent, m'ha semblat molt divertida i digna per penjar-la al blog. Espero que us agradi.

Amb la vènia de ses Senyories, em declaro innocent. No tinc cap culpa de res. Vostès pensaran que com tinc la barra de dir això, però és veritat: no sóc culpable. Sóc innocent, perquè els motius que tenia per agafar aquella carta no eren gens egoistes. Dic agafar perque va ser això, agafar, no robar. Si l’hagués robada hagués entrat d’amagat a casa de la senyoreta Ivette, o l’hagués agafada de la bústia, però no va anar així. Aquell dia, ara farà un any, la meva jefa estava classificant els certificats, les cartes urgents i els telegrames, cosa no gaire fàcil si tenim en compte que tots estàvem fent el mateix amb les saques, i era un anar i venir continu... i el tamany de l’oficina i les 8 persones que hi treballem, és per parar boig. I una altra cosa els diré: està tot ple de pols, i jo amb aquesta al·lèrgia em poso de l’inrevés. Bé, a on anava, la jefa estava amb els certificats i diu tota eixerida: sort que no m’ha tocat a mi aquest certificat! Molts calés ha de portar! Han de saber que els dels bancs a vegades són una mica burros, tot lo llestos que són per fer-nos pagar 4 ó 5 cases en 30 anys, quan en realitat n’hem comprat una... Aquell certificat hauria d’haver sigut un reemborsament, i així fora problemes. La jefa em va dir que era de la meva zona, de la senyoreta Ivette, per ser més concrets. Quan vaig sentir el seu nom, buf!, les cames em van fer figa, i això que les tinc fortes, fortíssimes de tant caminar portant el correu, però és que sempre em deleixo per portar-li cartes: està boníssima ... (es queda pensatiu) I quan porta el vestidet blau cel, em poso... Em poso tant, tant, que passo de llarg i torno en acabar la ronda, quan sé que ha marxat a casa dels seus pares. Que com sé que se’n va a casa dels pares? Perquè algun cop l’he vista, hi va quan acabo el reparto. Quin trago, la Ivette! A més nom francès, que quan em parla amb aquell accent i aquells morrets, se’m posa la pell de gallina i... Bueno, això ja són intimitats, que segur que no els importen. Com els anava dient, la jefa em va dir que vigilés amb aquella carta que feia pinta de tenir molts diners a dins. Tots els companys van començar a fer conya, que si Ivette per aquí, que si el marit per allà, que quantes vegades havia entrat a casa seva, que si la calor i refrescar-me, que si m’hi havia quedat una miqueta més, vostès creuen, Senyories? Quins malpensats! De fet, no anaven errats però jo fins llavors no havia gosat abusar de la bona fe de la senyoreta Ivette. Jo solet em vaig començar a obsessionar amb la carta. [...]

[continuarà]

Foto: policia de Berlin sense cap, per no entrar en conflictes de drets d'imatge ;-)

Corazón tan blanco

2009-01-20T00:24:00.003+01:00

"Lo que se da es idéntico a lo que no se da, lo que descartamos o dejamos pasar idéntico a lo que tomamos y asimos, lo que experimentamos idéntico a lo que no probamos, y sin embargo nos va la vida y se nos va la vida en escoger y rechazar y seleccionar, en trazar una línea que separe esas cosas que son idénticas y haga de nuestra historia una historia única que recordemos y pueda contarse. Volcamos toda nuestra inteligencia y nuestros sentidos y nuestro afán en la tarea de discernir lo que será nivelado, o ya lo está, y por eso estamos llenos de arrepentimientos y de ocasiones perdidas, de confirmaciones y reafirmaciones y ocasiones aprovechadas, cuando lo cierto es que nada se afirma y todo se va perdiendo. O acaso es que nunca hubo nada. [...]

..., nacer depende de un movimiento, de un gesto, de una frase pronunciada en el otro extremo de este mismo mundo. Preguntar y callar, todo es posible... [...]

A veces tengo la sensación de que nada de lo que sucede sucede, de que todo ocurrió y a la vez no ha ocurrido, porque nada sucede sin interrupción, nada perdura ni persevera ni se recuerda incesantemente, y hasta la más monónotona y rutinaria de las existencias se va anulando y negando a sí misma...".

Corazón tan blanco, Javier Marías, 1992.

No tinc el permís explícit -ni implícit tampoc- de l'autor per transcriure aquestes frases. Només espero no anar a la presó per haver-ho fet després de llegir-les per tercera vegada i d'haver aturat tots els rellotges i haver pensat en elles i en totes i cadascuna de les seves paraules. End and stop.

Abisme

2009-01-05T11:14:00.004+01:00

Imagina un esboç
a l'abisme de l'amor
on dos cossos es cremen els llavis:
escriuen fiblades
de foc a la pell:
petjades que mai s'esborraran.

Judit, 1989

Sóc aparença i esquema

2008-12-23T15:32:00.003+01:00

Ni em bato ni em faig el fort
ni forejo a l'hora extrema;
cremo fulla i en rec mort
sóc aparença i esquema.
I si als horts paro la trema
-quan la lluna enclaustra el port-
sóc aparença i esquema. [...]

J.V. Foix, El Port de la Selva, Nadal de 1956

------------------------------------------------------------------------------------

Ni em bato ni em faig la forta
només alço els ulls com l'infant,
i resto astorada i absorta
sota el blau del cel esclatant.

I em sobta l'asfalt del carrer,
els aparadors, la roba i la gent,
les converses dels estranys.
Resto immòbil i tremolosa -expectant,
sota la lluminària del Nadal.

Espero un senyal per obrir les mans
i decidir de tot cor tirar endavant.

En somnis sóc pallasso itinerant,
botiguer, mestressa, un mirall;
pintora, escultor, màrtir, capità,
filòsof, emperadriu, un plat casolà,
solterona, cuidadora de gent gran,
rebel, inconformista, manyà,
velocista dels 100 metres triomfant.

En somnis sóc aigua i mar,
una finestra sense vidres,
un infant,
que recula i avança tot cridant.

En somnis, sóc.
Quan em veieu, estic.

Aquí tinc el mantell de la negra nit
amb l'Estel d'Orient al bell mig,
i a la boca, les lletres i els fonemes,
que ensopeguen amb els llavis -i les dents,
quan us dic: Bon Nadal.

Nadal 2008

Foto: East Side Gallery, El Mur, Berlin

No tot és desar somnis pels calaixos (l'original)

2008-12-19T23:23:00.002+01:00

No tot és desar somnis pels calaixos
rodejats d'enemics o d'objectes
que subtilment i astuta ens empresonen.

Perquè viure és combatre la peresa
de cada instant i restablir la fonda
dimensió de cada cosa dita,
podem amb cada gest guanyar nous àmbits
i amb cada mot acréixer l'esperança.

Serem allò que vulguem ser.
Pels vidres
del ponent encrespat, la llum esclata.

Miquel Martí i Pol (1982). Primer llibre de Bloomsbury. Llibres del Mall.

Mantra

2008-12-17T23:58:00.005+01:00

sílabas, palabras o frases sagradas, generalmente en sánscrito, que se recitan durante el culto para invocar a la divinidad o como apoyo de la meditación

mantra o tanka o haiku en temps de pau:

está escrito está escrito
está está está
ESCRITO!!!
GRITA!! VENGA VAAA!!
ESE GRITO ESTÁ ESCRITO!!

Imatge: meva

Calidoscopio (altre cop)

2008-11-17T01:28:00.004+01:00

Ja tenim aquí el nou Calidoscopio (Calis, pels amics). A més a més d'escriure en castellà que ja és tot un repte, aquest cop m'he atrevit amb la pintura de Velázquez, amb la seva obra mestra: Las Meninas. M'han dit que el meu text té nivell, molt nivell. Jutgeu vosaltres mateixos. Espero que us agradi.

Us convido també a llegir el Calidoscopio, a ratets, poc a poc, val la pena! I pels que encara no hagueu llegit la meva col·laboració de l'estiu (juliol-agost), ara seria un bon moment per fer-ho.

Gràcies pel vostre temps!

http://www.calidoscopio.net

el meu text a: http://www.calidoscopio.net/2008/09Noviembre/Miscelanea04.html

Foto: http://es.wikipedia.org/wiki/Imagen:Infanta_Margarita.jpg

Ara

2008-11-15T18:47:00.004+01:00

T'he començat a estimar tard,
a la vesprada, quan l'aigua ja
és passada i el dia s'acaba.
T'he començat a estimar ara;
al matí jugava jugaves jugàvem
a la pilota, a fet amagar
sense pensar -dir,
com dos nens
sota el sol, sense consciència
de les hores que passen
passades buides plenes
conductores de tu i jo rient.
Ara, ja som a la vesprada
i t'estimo!

Foto: La meva ombra a Berlin.

Calidoscopio

2008-11-13T16:06:00.004+01:00

D'aquí a pocs dies sortirà el número de novembre de www.calidoscopio.net, hi torno a col·laborar amb un article sobre Las Meninas de Velázquez. M'han dit que el meu text és per treure's el barret. Sembla que la meva incursió en la lengua del imperio està resultant. És una bona gimnàstica per a la meva ment i un bon entrenament en el domini de la llengua. Us aviso quan surti publicat.

Foto: http://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/a/a4/Velazquez-Meninas.jpg

Anti-quariat

2008-11-01T20:03:00.006+01:00

La decadència ja torna a ser aquí. Hauré de renovar la roba de l'armari. Tornar a vestir-me per plaer i oblidar-me dels grisos gastats de tantes rentades. Roba nova per alegrar l'esperit, però no en el sentit consumista i com a píndola anti-depressiva, sinó com a autèntic exercici de renovació vital. Potser la de segona mà ja em servirà, impregnada dels residus d'altres vides. Sí.

Foto: de Berlin, meva!

Kopi

2008-10-30T15:44:00.004+01:00

Ell gira el cap i el seu rostre queda al mig del mirall. En veu alta, li espeta:

"Digue'm que també enyores les estones de colors. Digues que les trobes a faltar, encara que sigui mentida"

Està sol davant del mirall i a la casa no hi ha ningú.

Foto: Pintada a la Kopi, una casa okupa de Berlin a la Köpeniker Strasse, entre els barris de Mitte i Kreuzberg. És meva! ;-)

leaving you

2008-10-20T00:31:00.010+02:00

La moral és
un assumpte
summament important,
però per a nosaltres,
no pas per a Déu.

Albert Einstein

Just quan creu que s'allunya de tu, de tant en tant, sent els peus flotar, li dóna per somiar-te i li envaeixes les nits; de tant en tant, al seu plexe solar li dóna per explotar i llavors un mar de sensacions la fan presonera de la felicitat de saber-te a prop, a tocar de pell, tot i els centenars de kilòmetres i els dies entre vosaltres.

Foto: Meva. Catifa a l'entrada d'una sinagoga de Berlin.

Una de l'estiu 2004

2008-10-10T22:59:00.007+02:00

Udol de llop dins la negra nit:
les bruixes s'han conjurat.
Sota la lluna plena ses dances ancestrals
invoquen els esperits;
ombres sàvies i fogueres màgiques
dibuixen el nostre destí.

Fondespala, 7 d'agost de 2004

Foto: Festa Major de Granollers 2008

La veritat

2008-10-09T12:50:00.011+02:00

Doneu-me tots els colors,
en faré un manyoc sota el sol
i us enganyaré quan diré l'abecedari sencer.

Doneu-me tots els colors
i sabré els dels vostres cors.

No em pregunteu res -res de res,
perquè us enganyaré
tant com podré.

Les meves mans dibuixaran realitats irreals.

Foto: Una paperera a Berlin.

Desconnectada

2008-09-30T01:33:00.002+02:00

Durant uns dies seré ben lluny, exactament aquí:

View Larger Map

Fins la tornada.
Petons.

Anna P.

2008-09-25T13:44:00.007+02:00

T'explicaré un secret, Anna,
vine i seu al meu costat, aquí:
davant teu hi ha un camí
que et porta a un gran país
fantàstic i ple d'altres esperits.
És el país des d'on la Júlia
et va escollir per venir fins aquí.
Tu vas ser l'escollida d'entre milions de dones.
Tu, perquè ella sabia de la teva força;
tu, perquè ella volia el teu cos i el teu ventre
i sabia per damunt de tot que les teves rialles
ressonarien profundament.

Anna, t'explicaré un secret,
les estrelles, els planetes, l'univers sencer,
han vetllat per tu;
el mar, les onades, el nostre cel,
t'han admirat mentre la teva força brollava
com una font incansable d'energia pura i blanca
- blanca com el teu cor, fort com un roc.
Amb la teva lluita titànica hem après
que cada segon de vida és
sagrat
- - intocable
- ------ -- i únic.

Anna, ara emprèn el teu camí
sense por, amb la valentia d'esperit
que la teva mirada sempre ha reflectit.

Obre els teus ulls ametllats
i mira'ns a tots,
et parlo jo, la mare,
jo, el pare, el marit,
jo, la filla, la germana, la neboda,
la família sencera,
jo, l'amiga, l'amic,
nosaltres, tots, vestits dels colors dels teus ulls,
nosaltres, admirats per la teva llum,
meravellats pel teu coratge.

Anna, ara camina endavant,
trobaràs el camí, no estàs sola:
darrere teu anem nosaltres.
No miris enrere.

Mil petons del color dels teus ulls,
mil abraçades molsudes, com la teva veu.

Eternament amb tu, Anna.

L'Anna va morir ahir. Al març li van diagnosticar un càncer que a l'agost ja havia superat, després de 4 sessions de quimioteràpia. Li'n quedaven quatre més per acabar el protocol. No ha pogut superar la sisena.

A tu no

2008-09-14T19:47:00.011+02:00

Els meus dits imantats t'han esgarrapat
per fer més intens el teu perfum.
Em vull endur aquesta teva tebior
de la pell. A tu no.
Aquesta teva olor.
La veu.
La respiració.
L'esguard fosc que reposa damunt la nebulosa de paraules que llencem com un embruix.
A tu no.

Foto: Meva, el lateral d'un camió a Berlin.

A taula i a la vida

2008-09-06T21:01:00.006+02:00

Tingues petites passions.
Elles soles es faran grans.

Ohne dich kann ich nicht sein

2008-09-03T22:58:00.004+02:00

Aquest cop he estat sense tu, Alex.
No hem anat a veure els teus peus clavats a l'Alexanderplatz,
ni a contemplar la teva turística alçada.
Però semblava que
sense tu
no podia estar
perquè a cada racó de la ciutat et trobava.

Off

2008-08-12T23:40:00.000+02:00

demà berlin
fins el vint-i-cinc!

El cel

2008-07-20T23:30:00.005+02:00

obert. Vull tornar per robar-te la llum dels carrers. Vull trepitjar el teu ritme. Menjar-te mentre travesso els passos soterranis. El cel obert. Les claus que tanquen. Berlin. Ara mateix et viuria. Totalment sota el cel núvol i obert sense fi de sol i de pluja. Perquè tot en tu passa alhora.

Anem per feina

2008-07-19T18:41:00.010+02:00

Vull que siguis un Màgic
agafa el temps, si us plau,
agafa'l i allarga'l. Fes-ho per mi.
Vull que aquesta hora
no tingui ni principi ni fi.

Calidoscopio

2008-07-16T10:40:00.008+02:00

Avui les arrugues es rebel·laran. Menjaré com temps enrere. Et miraré als ulls directament. Canviaré el raspall de dents i així el somriure serà més blanc. Baixaré les escales fins al carrer sense saber si hi ha núvols. Avui les manetes del rellotge han decidit que és el meu aniversari.

I ja tinc un gran regal: el meu primer relat en castellà publicat a www.panfletocalidoscopio.com, al costat de col·laboradors magnífics. Un gran honor per a mi. Visiteu aquesta pàgina, és de gran qualitat.

SOS Horta

2008-07-15T15:11:00.004+02:00

SOS HORTA

CONTRA ELS MOLINS, FEM FESTA

DISSABTE 19 DE JULIOL 12.00h

A LES PISCINES D'HORTA DE SANT JOAN

CONCERT SOLIDARI

TEMPS AL TEMPS

MATARRAÑA IN LAIF

CONTRACOP

MALAS CARAS

K.L.D.

Concert per donar suport econòmic a la Plataforma en Defensa de la Terra Alta per fer front a les despeses judicials contra la implantació del Parc Eòlic dels Pesells.

No hi podré ser. Espero que algú de vosaltres hi pugui anar i, si no, feu córrer la veu. Gràcies!!

Miss Dalloway

2008-06-30T09:21:00.006+02:00

Miss Dalloway avui ha sortit a passejar,
asseguda a la Porxada, sota l'ombra
davant de criatures, de pares i mares
al costat d'un cafè, ha vist passar
un antic company de classe:
no en recordava el nom.
Ho ha intentat, el volia cridar
i, finalment, l'ha deixat passar.
Ha deixat passar les hores
darrere de Lord Max Dalloway,
sota el sol i amb la solitud
maternal -inevitable.
Miss Dalloway avui ha passejat
pels carrers, per entre les parets
que la veien de joveneta entre classes
o fent campanes.
No volia recordar més
però la seva pell era el record
del que va ser.
Les hores i el sol pesaven
aquest matí damunt del cos
de Miss Dalloway.
Els anys. Les hores. Els dies.
Com un llamp imprimien cada gest.
D'insospitada elegància.
De saber fer sàviament.
De saber esperar sense ànsia.

Més tard, a casa, cansada,
esgotada, tirada com una mula
després de treballar el camp,
ha seguit passejant damunt d'aquest rellotge que no para ple de sorra insuportable devenir constant irritant sense fre ni sentit tot buit tot ple d'emocions no dites no pensades no existeixen imaginades restes de sorra davall de tot i d'un plegat
la calma
de la paraula que espera darrere els llavis
per ser bufada
i tot d'un plegat
la màgia
del mot que encara no ha mort.

Miss Dalloway ha seguit preparant
com tota una Senyora la casa
sense servents que polissin la plata
ni que abillessin les cortines.
Ha anat amunt i avall
com un remolí incansable,
però és mentida. Us enganya.
No pot més i sovint pensa si ha
fallat,
si hi ha un error de càlcul
en tot plegat
altre cop.

És de nit i Miss Dalloway
prefereix somiar per oblidar
les hores.

Papasseit

2008-06-17T10:34:00.003+02:00

Avui estic papasseitiana...

QUIN TEBI PLER

Quin tebi pler l'estimar d'amagat
tothom qui ens veu quan ens veu no ho diria
-però nosaltres ja ens hem dat l'abraç
i més i tot, que l'abraç duu follia.

La seva cambra si em té enamorat!

On és l'espieta que l'amor ens priva?

Joan Salvat-Papasseit (1923). El poema de la rosa als llavis. IX Contentament. p. 43. Editorial Ariel: Clàssics Catalans (1983).
Foto: mine and me

re-torn

2008-06-04T13:33:00.005+02:00

Què dius? Molt temps que dancem? Ah! No! Molta estona! Per-dona! Sí, avui molta estona ballant... i l'estona de l'altre dia i aquella de l'altre dia i la de fa mesos i aquella altra de fa anys... 20 anys ballant, potser sí que és molt temps. No hi ha cap cançó que duri tant. Ni amb uns silencis tant acusats.
I ara, avui, ja no puc despertar perquè no sé si sóc al matí o a la tarda. Ja no puc veure esperits juganers. Topo de cara amb les coses, ensopego i caic ridículament. El temps no perdona. Tot ho dóna. Encaixo cada segon a la cara. Ja no puc mirar-me al mirall. La de l'altra banda als matins no m'agrada.

Against the silence, noise

2008-05-29T21:19:00.015+02:00

Against the silence, noise, rumpus and row.
Against your silence.

Let the table alone.
Let the papers in the rubbish.
Let now your work away and, please,
just make me a call.

Turn off.
Turn on.

Must know:
I only love rock and roll,
don't you.
Must know:
I only love to roll
like a stone
in your life song.

You wanna be moving on?
Whose move is it now?

PS: Don't care about.

Poem: Mine, it isn't the song ;-)
Picture: My Fender

Berlin

2008-05-27T14:49:00.003+02:00

Amb tanta pluja ja hi sóc. Tanco els ulls i puc passejar pels teus carrers. M'embruixes.

Foto: Belin de l'Est des del Fernsehturm, a la vora de l'Alexanderplatz, Alex pels berlinesos, 2005

Fragments

2008-05-26T23:54:00.004+02:00

Estan sols i a plena llum de dia reposen després de les paraules,
els ulls miren endins de les pells i no sabem si dormen.

Estan sols i a plena llum de dia els seus cossos han pactat,
després de les paraules i de compartir la més profunda intimitat ,
un acoplament de minuts, un repòs encaixant les respiracions.

Estan sols i a plena llum de dia hivernal els tactes i els sentits
oloren el fred i la calor;...

[...]

Des del sostre de l’habitació són allà baix, damunt del llit;
són dos, són un tors i un dors –acompassats,...

[...]

Mira’ls des de dalt:
dues illes a la deriva dins de l’oceà,
dos presoners del temps
sotmesos al seu caprici.

Lisboa

2008-05-24T23:45:00.005+02:00

Estic buida de tot. Ni idees, ni temps, ni ganes. Ni tu.

La Catosfera Literària

2008-05-20T00:23:00.004+02:00

Sóc lenta, molt lenta: ja és dilluns, bé, tècnicament és dimarts... Dissabte va tenir lloc la presentació de La Catosfera Literària a Vallromanes. La Literatura 2.0 s'està obrint camí.
Si visiteu el blog del Toni Ibàñez (qui va liar la troca ;-)), hi trobareu tots els detalls, les fotos i els vídeos. El llibre és un salt dimensional: de la xarxa a la realitat analògica, i la trobada també ho va ser. Va ser interessant veure les cares d'altres blogaires, els seus acompanyants i escoltar les seves veus, tot i que jo no els vaig conèixer tots (vaig arribar un pèl tard... sip, i estava pendent del Max, el nen rosset que hi ha a primera fila, a l'esquerra).
Us adjunto l'agenda prevista pel que fa a La Catosfera, encara que al blog del Toni hi trobareu tota tota la informació:

Dilluns 19 de maig (18:30 h.) Intervenció al programa On vols anar a parar? de Catalunya Ràdio. [Podcast ]

Dimarts 20 de maig (18 h.) Entrevista a Ràdio Torredembarra.

Dimecres 21 de maig (17:30 h.) Un equip de TV3 vindrà a Vallromanes per enregistrar un reportatge sobre el llibre. L'emetran la setmana vinent al Telenotícies dins la setmana dedicada a la literatura i al foment de la lectura.

Dilluns 26 de maig (17:30 h.) Entrevista en directe a Ràdio 4 en el programa Què està passant? [blog]

Oops... veig que dilluns ja s'ha consumit... una mica tard per escoltar-ho en directe... Suposo que a la web de Catalunya Ràdio ho podreu trobar. Per a la resta, encara hi sou a temps.

Sóc lenta, ja ho sé, però les coses s'han de reposar i després re-llegir, re-escoltar, re-viure. S'han d'investigar també... Fent la xafardera a la pàgina de l'Avui que dona la notícia, on el Toni ja havia entrat, m'he sorprès per les crítiques que se li fan al llibre. Són al·lucinants, des-constructives (és a dir, destructives) i no aporten res que poguem aprofitar els autors per millorar. M'he permès la llicència de respondre també amb una cita de la Lola Flores, apa! i m'he quedat tant ampla! Poder publicar un llibre ha de ser motiu d'alegria, ningú ha dit que fóssim Shakeaspeares, ni Cervantes, però ara pregunto: ho són els autors mediàtics, els quals l'únic esforç que fan és revestir el mateix esquelet amb una "txitxa" diferent? (Vegeu Àngels i dimonis vs El Codi da Vinci). O quan abusen de les modes literàries (vegeu el gran nombre de novel·la pseudohistòrica que està proliferant)...
I ara mateix m'estic mossegant la llengua per no posar autors de la Península Ibèrica. Bé, bona nit i que hi hagi pau al món literari, si us plau!

Judit

Ad eternum

2008-05-16T14:16:00.012+02:00

Ara que ningú em veu
començaré un somni de dia,
estirada, tancaré els ulls i et diré
a kilòmetres de distància:

Pren-me a poc a poc,
toca'm amb les mans
com si res no passés
i buida'm de cop
amb les mans plenes de tot
premsa el meu cos
ara i ben fort.

Lentament, necessito arrossegar-me damunt del blanc com una serp de sang calenta; pausadament, necessito omplir cada moviment del temps que hem consumit, dels minuts que ens han menjat els dits cada cop que ens hem tocat sense dir, només sentir.

Vull tremolar sempre en besar-te sense tocar-te.

Pren-me a glops, a trossets,
dona'm la volta i troba la meva cara
de cop
a sota
i a prop.

Lentament, necessito estirar-me i rodar amb molta calma entre els teus braços; necessito l'alè de les paraules que hem parlat, contingudes en tantes estones sumades i restades del nostre món; et necessito al darrere, a un mil·límetre de mi i així sentir que altre cop la vida se'm fa escassa. La teva boca a cau d'orella aboca més paraules elèctriques que em traspassen l'ànima.

Pren-me lentament
et necessito a dins
d'aquest somni
ben present
vull el teu tacte
enyorat,
el teu desig evocat.

A càmera lenta, els meus ulls cusen les imatges de les hores robades mentre el rellotge buida la sorra i deixa l'emprempta erosionada després de tant de temps amb tu i sense tu.

Premsa el meu cos ad eternum.

Foto: El cel de Bünde.
Cançó: Forever young, Alphaville.

Tresor

2008-05-14T22:53:00.005+02:00

Els secrets mai dits
sota les paraules,
dins els dies -i la rutina,
desa'ls ben endins
del teu cor.

Sobreàtic, 2005. © Judit Ortiz Cardona
Foto: Meva.
Cançó: El secreto de las tortugas, de Maldita Nerea y los delincuentes.

El Penjoll

2008-05-07T13:52:00.003+02:00

Us recomano que visiteu El Penjoll, revista de Xàtiva. Com ells diuen:

"El Penjoll és un projecte obert que, amb sentit de l'humor, pretén crear un espai per a l'art, la reflexió, l'entreteniment i la posada en comú d'informació. En ell convidem a participar a tothom, però, especialment, als xativins/es i habitants de pobles i comarques veïnes. Podeu penjollar contes, poemes, articles, fotografies, vídeos, enllaços, còmics, il·lustracions, notícies, sàtires, teatre, etc."

Segons en Josep Manel de Filant Prim: "És ben bé una iniciativa que no resulta sobrera, tenint en compte l’anorèxia cultural a la que vol sotmetre’ns l’administració actual. Això i que són una colla de “rogets” que miren de predicar l’ecumenisme polític de l’esquerra (quimera legítima i, fins i tot, desitjable) per traure’ns de l’ostracisme al que ens aboquen les majories absolutes de la dreta cavernícola i “russiana“."

Així doncs, a ca'l Penjoll hi falta gent.

Rayuela

2008-05-05T23:46:00.001+02:00

En algun lloc he llegit que a algú li feia riure la gent que apretava el tub de la pasta de dents des de baix de tot fins a dalt religiosament, inamoviblement i rigorosa. Potser eren la Maga i l'Horacio de Rayuela. Potser ho vaig pensar jo mateixa al supermercat tot mirant aquell senyor greixós amb el cabell enganxós que s'estava dempeus davant les estanteries de dentrífics, mirant-ho tot: les caixes, els preus, les tapes de darrere, a sota les estanteries -però a sota, sota, a la part de l'estanteria que queda a l'inrevés, per sota dels productes, on no hi posen res perquè si ho fessin, cauria tot. Potser llavors vaig pensar que aquest senyor greixós era l'home perfecte per a apretar la pasta des de baix de tot fins a dalt religiosament, inamoviblement i rigorosa.

Foto: De la meva col·lecció, és el primer carrer que trobes al poble de La Guardia (Àlava) quan travesses les seves muralles per la porta de "los paganos", of course!

La 100

2008-04-28T21:45:00.011+02:00

Aquesta és l'entrada número 100, bé, hi he de sumar unes quantes entrades que vaig tornar a desar com a esborranys, en un futur tindran un altre destí. El Blogger em diu que és la 100. Endavant:

Diguem que sí. Posem que trenques d'una vegada el silenci i truques. Diguem que fas un pas. Posem que sí, que truques i demanes: vine. Ja. Ara mateix. Ara que el sol encara és aquí. A plena llum. Damunt dels cotxes, ben amunt. Quasi tocant el cel. Blau. Al costat de la gent, d'incògnit i abraçada al temps, vine ara mateix. Amagada darrere les ulleres fosques. Trobaràs la porta oberta. Diguem que sí. I tu, digue'm on tinc el cap.

Foto: De la meva col·lecció, és Begur al febrer del 2006
Cançó: Where is my mind? de Pixies versionada per James Blunt.

Altres

2008-04-27T14:27:00.005+02:00

Fa dies que no em dedico al blog. Pràcticament no us visito. Ni comento. Les planes del meu llibre d'ara, no avancen. Fa dies que Rayuela dorm damunt una taula, a un racó del lavabo, a la tauleta de nit. No sé si m'espera. Fa dies que la meva energia està enfocada en un nou blog, el meu blog sobre mi i sobre els meus aspectes professionals. Si voleu, si us apetix, si teniu temps, seré en aquesta adreça:

http://comunic4t.wordpress.com/

Encara no està llest del tot, per això no tinc temps! No, no deixaré aquest blog, aquest continuarà com sempre, és el meu raconet. Només és que havia d'obrir camí, professionalment parlant.

Petons a tohom!

Ah! i si hi voleu contribuir, només cal que m'ho digueu, i si teniu idees per a millorar-lo també. Seran molt benvingudes. Gràcies!

Judit Ortiz Cardona

2008-04-18T16:27:00.010+02:00

Aquest és un post megalomaniac, narcissista, egòlatra i exhibicionista.

El llibre La Catosfera Literària vorà la llum durant la primera quinzena de maig. Hi participem 100 autors. Cossetània Editors ha apostat per nosaltres i s'ha arriscat en aquest projecte. Gràcies des d'aquí, moltes moltes gràcies.
Us avanço com serà la portada del llibre:

També m'acaben de comunicar que l'antologia poètica Eròtiques i despentinades de l'Encarna Sant-Celoni (Arola Editors) ja està al carrer. La propera tardor tindrà lloc a Barcelona la presentació en la que hi participarem totes les autores. Està pendent tancar la data. Però el proper dia de Sant Jordi ja hi haurà signatura de llibres; atès que som moltes autores les que participem, aquest dia només signaran les que detallo tot seguit:

11h a 12h, Llibreria Ona, Gran Via de les Corts Catalanes, 654. Signaran Josefa Contijoch, Anna Aguilar-Amat i Encarna Sant-Celoni (l'antòloga). (Aquí jo hi seré per a que em signin el meu exemplar...)

12h a 13h, Llibreria Pròleg, a la seva parada de la Plaça de Sant Jaume. Signaran Montserrat Abelló, Laia Noguera i Encarna Sant-Celoni.

19h a 20h, Llibreria Ona. Signaran Ester Xargay, Tònia Passola i Encarna Sant-Celoni.

El llibre té aquest aspecte:

Suggerent, oi?

És un gran honor per a mi compartir espai literari amb els 99 blocaires de La Catosfera Literària i amb les escriptores d'Eròtiques i despentinades. Bon Sant Jordi a tothom!!!

La meva col.laboració a La Catosfera Literària aquí, i a Eròtiques i despentinades, aquí.

Acte tercer: Other side of the world

2008-04-09T14:20:00.004+02:00

A cada empenta brutal
la pressió del plaer
l'omplia de llàgrimes

vessava aigua arreu

desitjava un no final
plorava i reia empesa per la saviesa
del moviment expert de l'altre
ni ella mateixa havia caminat pels viaranys
que l'estrany li mostrava
un estrany al llit que la coneixia tan bé
un estrany que la convidava a resseguir
els racons amagats a les entranyes
les espessors i els replecs dels somnis nocturns
creixien i prenien forma, textura i volum
amb les plantes dels peus a terra
sentia créixer l'enfiladissa de pell
que s'enredava entre les cames

tremolava plena de força

Sobreàtic, 2005. © Judit Ortiz Cardona
Foto: Jo mateixa, desenfocada totalment a l'altra banda de món.
Cançó: Other side of the world, Eye to the telescope, KT Tunstall.

Acte tercer: No hi ha rellotges

2008-04-05T13:09:00.005+02:00

Consumeix moments
que li cremen a les mans.
Es menja els instants
i per fer-los eterns
obre els calaixos del cervell
i atura el temps.
En secret,
al bell mig
de les ombres nocturnes,
s'escapa del món
i s'entrega, salvatge,
a una dansa primària,
antiga,
que la transforma i sent la pell
LLIURE
i sua i plora i riu i gemega.
Juga amb el seu cos
i troba més cossos i esperits
abandonats
consumint amb les mans
els moments incendiats
quan la pell de tots
és
una.

No hi ha rellotges
on desa aquests moments.

Sobreàtic, 2005. © Judit Ortiz Cardona
Foto: De la meva col·lecció, la lluna des de la porta de casa meva.
Cançó: Cindy Lauper, Girls just wanna have fun, Twelve deadly Cyns.

Acte primer: La dona d'aigua

2008-03-31T23:52:00.005+02:00

Avui és d'aigua, de bon matí
líquida, liquosa
és plena d'oceans, mars i rius
el seu cos plou i es desfà de pler.

Avui es mou i ondula l'aire
suau,
les seves mans
dibuixen les formes del cos desitjat -enyorat.

Avui espera i sap
que es fondrà i serà aigua
bella i transparent. Aigua fresca.

tota freda
tota calenta
s'ha fos damunt d'ell
i trèmula sentia -des de dins- les formes i l'esclat del deliri

el món eclipsat
ella s'estremia sota el plaer suau i dur
-profund
esclatava el blanc als seus ulls
i sota el primer estel
el món era taronja i gris
suau
blau i morat
infinit com els núvols

Al carrer la vida corria,
els cotxes anaven i venien,
el cel s'incendiava en flames.

Sobreàtic, 2005. © Judit Ortiz Cardona
Foto: de la meva col.lecció... Berlin, i no ho sembla!

Nota: Liquosa no existeix en català, però no vaig trobar cap paraula que em servís. Trèmula tampoc existeix com a substantiu... Incorreccions, invencions o transgressions del llenguatge?

Sota el meu llavi el seu

2008-03-27T16:34:00.002+01:00

Fem un parèntesi entre actes:

Sota el meu llavi el seu, com el foc i la brasa,
la seda dels seus ulls com el pecat més dolç
-i l'espatlla ben nua
/ ben blanca
l'ombra corba
/ incitant
/ de l'esguard:
encara un altre bes
/ un altre
/ un altre
-quin perfum de magnòlia el seu pit odorant!

Joan Salvat-Papasseit (1923). El poema de la rosa als llavis. (IV- El delerós mester i la florida)

Acte primer: Du kennst meine Augen (nicht)

2008-03-26T16:07:00.009+01:00

No sap el color dels seus ulls
no importa
les llengües pinten la frontera entre els dos
les cames encaixades / perfectes
cada racó amotllat
lligats tots dos
partida per la meitat
atravessada fins l'ànima

reverbera el plaer
que la perfora

********************

Espera un senyal per obrir
les cames lentament
i amb desig
entregar-li el sexe humit

espera i s'excita
les mans lligades
els ulls tapats

imagina i olora

escolta l'aire

i espera i s'excita
sent esperits sensuals
que rasen la seva pell

i mentre somia, (les ombres) la nit
la vesteixen
i nua l'espera
i les penombres dancen

al fons de l'habitació contempla el seu poder
mentre omple la boca de paraules

Sobreàtic, 2005. © Judit Ortiz Cardona
Foto: De la meva col.lecció particular; pantalla gegant al centre del Sony Center a Berlin... l'enyoro!!!
Cançó: Seguim amb Nena.

Acte primer: El senyor de les espelmes

2008-03-22T15:43:00.016+01:00

El senyor de les espelmes I

De bon matí i
des del balcó privilegiat,
el seu esguard tranquil
cau damunt la ciutat.
Sap de la felicitat
furtiva i nocturna
de les dones amagades
-cada dia rere pintures i robes,
de les dones despullades
-entregades a la seva habitació.

Il·lumina la nit amb cera de colors
i la llum tendra
escalfa l'aire voluptuosament.
Els cossos es troben i
redescobreixen vells plaers - de joventut -
abandonats perquè la rutina els ha esborrat.

Sexe secret i llaminer.

El senyor de les espelmes II

L'endemà el cos de la dona
és una fàbrica de sensacions;
esclaten al pubis i estremeixen la carn.
Inesperat,
un ball de papallones a la
panxa i a les entranyes
la transporta a la nit anterior.

La pell s'eriça,
s'enrampa
i glateix altre cop
sota la pressió -evocada-
de l'altre cos.
La respiració rere l'orella
dibuixa una esgarrifança
en l'espai imperceptible entre els dos cossos.

Ella
rescata les olors
i darrere les seves, en descobreix d'altres.
Restes prohibides.

Sobreàtic, 2005. © Judit Ortiz Cardona
Foto: De la meva col.lecció particular, escultures en una fàbrica del Berlin de l'est, reconvertida en centre lúdic.
Cançó: He volgut recuperar l'original, no la descafeïnada que ara tant sentim a la ràdio. Re-descobrim vells plaers.

Acte primer: Terra embruixada

2008-03-16T22:58:00.007+01:00

Tothom té seient? Apagueu els mòbils. Comença la funció.

Terra embruixada.
Terra de trobades màgiques.
El Port i el Garbí
es van conjurar
de matinada
quan el Sol despuntava
dues ànimes
estranyes conegudes
llunyanes properes
pel sortilegi
van topar,
dies
mesos
anys
mil·lennis
abans i després,
on no hi ha música,
només les seves veus eternes.

Invitació

2008-03-13T13:23:00.005+01:00

Hora i mitja

Benvinguts al teatre. Seieu i atureu els rellotges. Apaguem els llums: comença la funció. El temps, els minuts i els segons, us envoltaran i embaladits cavalgareu per les imatges que us oferirem.

Avui sou privilegiats, esteu davant la iniciació dels actors que dançaran amb vosaltres i al vostre davant. Màgicament teixiran les històries que ompliran l’escenari: Els reis d’Orient, Edmond, La mort, …

Passareu a través del temps sense saber-ho. 90 minuts plens d’esperits novells del teatre. Actors amb les ànimes lliures, i amb el teatre emergint del melic en espiral fins omplir l’aire de passions i emocions. Els seus cossos seran poesia, les seves boques i el seu gest, bellesa. Us encomanaran el somriure i el plor, la seva actuació irressistible us captivarà.

En acabar, poseu en marxa els vostres rellotges. L’espectacle haurà estat en una altra dimensió: la dels somnis i les històries fantàstiques, la dels personatges i del teatre.

PD: Foto del teatre Cerezo a Sevilla. Font: morguefile.com, autor: Simonfile.

Milers de litres, freds

2008-03-11T10:19:00.004+01:00

Vull fer honor a la meva altra iaia, la Cinta; aquí us deixo un parell de poemes escrits fa temps, dedicats a ella.

Milers de litres, freds

Les mil arrugues de les teves mans recordaven
els milers de dies que l'aigua les havia castigat.
Ensorrades en el líquid, encara rentaven;
i jo al costat esbandia i veia la pell dura,
les ungles corbes.
Les teves mans, de nit, encara teixien en somnis;
trenaven els fils mentre la teva veu deia
que la vida és una "mè",
sense atrevir-te a acabar la paraula
per no fer evident l'engany.

Les teves paraules colpiren la meva mirada infantil,
mentre esperava descobrir el secret de la vida
arrepenjada en els dies lents.

Sé de tu

Sé que ara camines pels núvols
i la teva roba és blanca,
tranquila.
Pots tocar la lluna,
ho sé.
No són estels ni planetes,
són els teus ulls.
La teva pell és fina,
i els teus peus
sense durícies
descansen.
Els teus llavis tendres
dibuixen el sol.
Quan la nit m'amara
i el món es fon,
la teva veu escalfa l'aire
i sé de tu.
Cabells i vent,
iaia, com és el cel?

PD: La foto és de l'aigua del riu dels Estrets, als Ports d'Horta. Horta de Sant Joan, el seu poble i el meu adoptiu.

Sad News

2008-03-06T14:27:00.009+01:00

5 de març de 2008

Avui he conduït sota un sol espaterrant i per entre un vent infernal. He pensat en la vida. En la mort, l'ànima i l'energia. Les paraules perfilaven un poema. Després, a casa, m'han dit que aquell amic del meu amic, que jo només coneixia de vore'l 2 cops o 3, ja no ho sé, ha mort. Jove. I fa escassament 3 dies parlàvem, el meu amic i jo, de la mort de la seva àvia. La resta de paraules ha vingut sola. El meu condol pel meu amic és aquest post, dedicat a totes Les Vides.

Començaré amb el fragment introductori de Caramels d’eucaliptus i anissets

la mort és el regal sorpresa de la vida
lladre dels sentits
ens assalta al mig del camí
segant
els colors del matí
arrabassant
les olors de l’anís
rapinyant
el nostre esperit
l’obrim a disgust
desemboliquem el paper llampant
amb les mans tremoloses
mentre la vida ens passa pel davant
a una velocitat vertiginosa
trencant
l’aire
foradant la voluntat de re-viure

Rèquiem

Només sabem de La Gran Dama, La Mort,
quan Ella es vesteix de gala, apreta fort
i sega impassible un cos de ben a prop;
quan marxa, sentim un gran retrò -les seves passes .

Sentim un nus al cor:
ens ha deixat un cos mort.
Espantats, atemorits sabem que
el cos s’ha buidat de tot
– defallit,
aquest cos buit està
sense l’energia compacta de cada àtom
enllaçat als altres,
sense cosir els dies amb els dies
en un teler immens de fils de colors,
trenats amb una delicadesa miraculosa;
llavors, astorats, no ho volem creure:

el miracle de cada segon de Vida es fon.

Potser l’energia del cos és l’ànima,
eternament parlada des de l’antiguitat.
Potser l’energia esbrina que l’hora fatal
s’acosta de cara – ¿serà La Mort honesta,
encara que arribi abans d’hora,
encara que avisi només un instant abans
de convidar-nos a passar?

Sense l’energia, el cos traspassa el límit inexplorat,
es transforma sense retorn
i els altres veiem un cos mort,
i La Vida segada palpita encara uns instants
a dins, ben endins, del nostre desig profund
que nega nega i nega la buidor de cada àtom
que ja no pot ser conjugat amb les forces d’aquell cos,
ara segat d’arrel.

Quan La Mort es presenta –vestida de gala,
és La Vida que ens parla des de l’altra banda:
"abans del teu rèquiem, assaboreix, roba, menja i beu
les hores de tots els dies; col·lecciona els moments,
camina per viaranys, vola entre els teus somnis,
i, així, quan La Gran Dama et convidi,
tindràs les mans plenes, reblertes de tu".

Imagino la Meva Mort;
perquè La Mort com La Vida
no és una sola, universal i única:
en tenim una especial per a cadascú de nosaltres.
Imagino i em vesteixo de llarg i amb elegància
per rebre-la, donar-li la mà i ballar,
perquè és bo recordar cada dia que la Gran Dama
ens acompanya per aquest camí,
que és amb nosaltres, invisible i aquí.

Imagino i assajo les passes del ball
per convidar-la i lloar-la.
Si Ella ha de robar la meva última mirada,
vull recordar-la abans de conèixer-la;
perquè és bo sentir que la tenim aquí,
que rasa impertèrrita el nostre temps,
tant a prop, tant arran, tant a frec de pell
que la seva intimitat ens fa estremir!

És bo no saber quan arribarà
la seva invitació per a l'últim ball.

PD: Casualment, he trobat adequada la mateixa cançó que il.lustra l'anterior post: Relief (alleujament, conhort, consol). Ja em dispensareu!

Error

2008-03-04T00:16:00.014+01:00

Gràcies al David he descobert Deezer.com i la següent cançó. La seva melodia m'ha transportat a un món de ficció...

Erro el camí.
M'equivoco. Redreço com puc. I del terra aixeco pols.
Aquesta és una història plena d'encontres i desencontres.
Trobades. Perdudes.
Ser aquí i allà al moment menys encertat.
Trobar el moment idoni i no ser-hi.
Riure i plorar.
Mirar el cel i buscar-te inútilment.
Perdre l'honor i suplicar com un gos.
Guanyar la noblesa i ser.

Entrar sortir trucar marxar volar robar amagar demanar esperar esperar hores carícies la teva veu pell ulls dits i volar trencar el temps aixafar rellotges esberlar les normes enteses sense entendre mirar la profunditat del dia esclatant de sol absorbir tota tota la calidesa del moment que s'escapa per moments ser lladres no a l'hora baixa sino a plena llum de dia amb tot el risc ser artistes proscrits del cos i de les olors i

-sense que ho sàpigues,
beure d'un glop una hora teva
i després,
l'endemà o quan tinc set,
assaborir petits glops de tu.

PD: La foto és un regal del cel i del sol, enviat directament a casa meva. És una de les fantàstiques sortides de l'astre rei que podem veure des d'aquí.

Ereccions...

2008-02-27T15:42:00.006+01:00

... polítiques. Eslògans basats en recursos fàcils i en la demagògia que caracteritza els nostres polítics. Quina relació tenen les pensions amb la independència? El problema és sociològic: les piràmides d'edat s'estan invertint, a Catalunya, a tot l'Estat i a la majoria de països del primer món. I també és un problema econòmic. Quina relació té l'aeroport de Barcelona amb la independència? Cal remarcar que obliden que a Catalunya hi ha 2 aeroports més: Reus i Girona. El maleït centralisme... Què hi té a veure el discurs històrico-victimista amb la independència? Cal recordar, no oblidar, però per a aprendre alguna cosa i fer-ho millor en el futur. No per esquitxar eternament de greujes els nostres eterns botxins. Dediquem l'energia a ser constructius. Què és això d'apel.lar al sentiment de jo sóc diferent?
Quin oportunisme s'amaga darrera la frase: "però a Catalunya no hi cap tothom" (o alguna tonteria semblant)? Estem immersos en un altre procés sociològic: els grans moviments demogràfics, grans, molt grans, immensos. I només cal temps per a completar-lo de manera saludable. Què és això d'aprofitar-se de la cojuntura i apel.lar al sentiment de que ens estan envaïnt?
Uns i altres ho fan: apel.lar als sentiments per a emetre un vot. Això és actuar "con nocturnidad y alevosía", anar silenciosament a remoure l'ànima de la gent, a despertar el dimoni que tots portem dins i així provocar una reacció emotiva col.lectiva d'indignació, que serà la base dels vots. Per què no apel.len a la raó? Per què no ens parlen de fit a fit i proposen construir un país positivament? Per què fan el paperina en comptes de mirar la crua realitat i actuar conseqüentment? Perquè, senyors, això no és gens fàcil. És més fàcil tenir una erecció momentània de durada limitada a la campanya electoral, -més que això, sembla un camp de batalla vergonyós- que no pas actuar com a persones adultes responsables i conseqüents (altre cop) amb la funció político-social que posseeixen.
Estimada Democràcia, què ens està passant?

El meu vot, històricament d'esquerres, independentista, il.lusionat i somiador s'ha perdut. Actualment està dormint per a consultar amb el coixí quina opció triar. És l'únic dret democràtic: cada 4 anys i no el vull malbaratar. El meu vot? Ha de ser útil.

Das ist Bielefeld, nicht Berlin

2008-02-24T08:00:00.000+01:00

Ja hem tornat. Fresquets, del país dels núvols. Hem passat pels dies tot relliscant ràpidament. Hem obert els ulls i ja érem dalt de l'avió, de tornada, just damunt de Marsella on l'artefacte volador arriba a l'alçada màxima. Hem davallat vertiginosament cap a l'enyorada Barcelona.

Entre altres coses, hem visitat Bielefeld. 400.000 habitants. Grisa. Edificis dels anys 70. Seca. I decadent. Són les meves impressions. I no sé si les meves fotos han capturat l'esperit de la ciutat.

El cel empresonat, no per les reixes, sino pels núvols.

Shopping and Telecom
TeleShopping.com?
ComShopping and Tele?
Shopp-coming.tele?

Què volen construir de nou enmig de la decadència dels 70 que no deixa espai?

Aire lletós, de mantega.

Em preguntava si Déu existeix?
O van ser els àngels de Berlin que van venir fins a Bielefeld?

cOLoR.

Mai entraria a aquesta joieria. Mai he entrat a cap per a comprar-hi.
Millor robar.

El Max i el papa,

... el Max i la mama,

... i amb la iaia i la màgia del moment.

El Max i la seva perspectiva.

Tornada. Trobada.

Altre cop els àngels de Berlin?

Ich bin in Deutschland

2008-02-14T23:13:00.004+01:00

Estic fent maletes, agafant roba, raspall de dents!, bolquers, carregador de mòbil, lep-top, xampú (per si no hi trobo el meu),... una feinada però val la pena: marxem a Alemanya!! Vacances, vacancetes, holidays, descans, la iaia amb el Max, la mama dormint,...
Dormiré tant! Estaré fora del circuit durant uns quants dies més (ja fa dies que no tinc gaire temps)

Fins aviadet!!