A recer

A la història d’aquell estiu, també hi hagué un porc senglar de matinada —minuts abans de la sortida del sol però tot fosc encara— que de sobte creuà la carretera en aquella corba. On anava sense gens de por? Penso ara que una mica més enllà estava el seu cau i tenia la panxa mig plena. O mig buida. On anàvem naltros amb l’ensurt del moment? D’on veníem?

De quan sortíem a passeig i els altres descansaven. De quan vèiem coses que no haurien de ser vistes: intercanvi de mercaderies entre aquell cotxe aparcat a la vora de la carretera i el cotxe que arriba, s’atura al costat, sense ni tan sols apagar el motor, i marxa. Nits de mapes inventats i cartells amb noms cada cop més llunyans i estranys, matinades de buscar un riu o un llac. Nits de passar per carrerons i pobles que dormien, quan la resta del món hi passa de dia. Saber d’una ermita pels xiprers, la plaça i el dibuix dels camins a mà alçada en un cartell de ferro rovellat. El següent estiu, foren una rabosa i les seves cries a la vora de la carretera i frenar en sec perquè una petita quedà enrere, al voral. Una mica més endavant, en l’espai o el temps, a banda i banda de l'asfalt i durant una bona estona, les parets de roca polida, altíssimes que, unides amb la nit, feien un túnel, una amalgama d'ombres i éssers mai vistos. Un calfred a cada revolt. D’una altra nit en recordo una òliba o un mussol, però podria haver-ho somiat. De quan fórem els àngels negres i de la guarda dels bells dorments.

Sempre de nit i sempre les corbes. Quan els altres descansen, quan encara no puc dormir perquè a l’estómac hi tinc tot el que no he volgut plorar, abans dels somnis, crec que els animals encara ens poden trobar. Un tros de naltros corre per la nit, entre boscos i carreteres, pistes i camins, i crida: «Vine’m a buscar! Treu-me a passeig!». I encara sona aquesta cançó entre els rellotges que enganyen els calendaris. Perquè amb tu tot sembla ahir. Amb tu, o potser sóc jo, les coses són de nou, encara que siguin velles.

També foren hiverns, no diré quants, i contagiar-te el sa costum d’esmorzar, perquè el dia és diferent amb la panxa plena. Qui sap si ara encara esmorzes o si et maltractes una mica i aguantes eternitats senceres sense ni un mos. També fou alguna primavera i només una tardor de ciutat, però el nostre hàbitat natural: la nit, sempre. Perquè en ella tot hi té cabuda, fins i tot nosaltres, guardians d’allò prohibit, artistes proscrits. Animals desterrats que busquen el cau que mai tindran.

Ara i aquí em fereix la vida, no pas la mort.