Cumpleanys

Roques de Benet

M’arribe un mail que diu que pronte faràs anys. No recordo quan vaig fer la suscripció, pero m’arribe cada any des de fa anys. I penso que pronte trobaré a faltar les nits que mos quedàem parlant a la parada de l’autobús, a la plaça dels cafés, a mitat camí de ca teua i a mitat de la meua. I quan se feien les onze t’acompanyae a casa i después me dies que m’acompanyaes a la meua i aixina podíem fer hasta quatre viatges anant i venint de les cases passant per la plaça. Recordo que no díem tonteries, havíem arribat a parlar dels planetes i les estrelles, també dels comportaments dels xiquets a escola com si fóssem astrònomes dels cervells i els cossos. Era reparador lo divendres a la nit. Después, en son demà i a l’altre, mos esperaen la faena i les obligacions. Res dels festius dels obrers, tampoc lo núvol que protegix los xiquets d’ara. Era el pa de molts de natres al poble, treballar en los pares, al camp. Me ho dic i me ho dic per calmar el record que em creme: si som uns quants, pareix que el dolor se fa menut.

Vam aconseguir que mos donessen permís per fer tant tard, en son demà ho tindríem tot a punt. Tu tenies la mà trencada a embossar préssecs. Recollir la cirera. Recordes quan un dia vam anar al camp de cirerers de la Cristina? Eren gegants aquelles cireres tan roges, mare meua! Jo odiae anar a l’oliva, tant de fred, los terrossos de’n terra tan gelats i durs. Tu te la passaes a la botiga i jo a la granja: tu, les salameres del poble, i jo, paques de palla i aufals. Aixina tenim l’esquena ara. Pero divendres nit, fos hivern o estiu, peladetes de fred o de son, allà a la nova parada del bus de la Generalitat, quina modernitat! Tant se mos enfotie que mos sentís algú, colla de xafarders. Era un oasi. I ara que faràs anys i sabent com estem les dos, mos anirie molt i molt bé tornar al divendres nit en aquella parada. Les esquenes mos ho agrairien.