Entresol

Fa dies que no puc curar lo fred
de les mans ―couen sobretot los dits―,
que escric en ganyivets,
afilats i d’acer.
Anys que no la veig, i hui
he sentit la seua veu. Al replà.
L’ànima seua, l’ànima meua,
de passada, d’esquitllada. Ella i l’elegància,
jo i les botes. Moviments, tanques
i passes. De perfil, jo, d’esquena, ella.
Una porta entreauberta,
dos. La musa primera
de llarg i pac amunt, un ascensor.
Jo, poeta, de gamberra i pac avall,
unes grases, la baixada a l’infern de gel
que cada dia m’espera quan m’alço.
Fa dies que no puc curar-lo,
és de pell, és d’os, este fred.
I la musa, que, ara ho sé, té temor.

Sóc terratrèmol.
Sóc fantasma
atemporal. Un malson
que embarranca
en un altre Port.
I la musa, que ara té temor,
no ho sap.
Tinc un altre nord.

______________________________

Uso altres formes del català intencionadament,
per ressucitar les que encara porto dins,
de quan era menuda:

lo, los (articles)
en (amb, prep.)
ganyivet
hui
seua, meua (possessius)
(entre)aubert
pac (cap, prep.)
grases (escales)
este (aquest)