Elegia per la infantesa



Max G. a Berlin, 2008




De petita, algú em va donar un full de ruta i un mapa, i de gran, una brúixola. Ara aprenc a fer-la servir. Gràcies.


On hem desat les paraules
que ens són memòria?

On reposen oblidades
si ens eren bàlsam i consol?

On claven arrels aquestes
paraules que tombaven
murs, silencis i armadures?

On són les paraules
que deien els nostres noms?

On són?

Les tremoloses, les que anomenaven
el món per primer cop.

On és la paraula memòria dels dits
i els ulls? La paraula que era crit
i somriure, branca i tronc.

On cava nous sots a la sorra
i dibuixa amb lletra de pal
sota l’onada el primitiu verb?

On volaren les paraules
que ens salvaren de la set
i la gana quan fonema
i nit eren lluna i neguit?

Les vam desar, com els mocadors
de cotó, ben plegades als calaixos
dels oblits, i maldestres
juguem a ser aquells grans
que, al nostre costat,
també havien perdut
la paraula.


Comentaris