Menja'M

Menja'm la mirada
fins que se't desfacin les dents;

menja'm la carn,
fins que se'ns desencaixi la cara,

fins que els dits no puguin més,

fins que el cor digui prou.

Menja'm ja,

ara,

fins que desaparegui en tu.

AL RICO LIBRO!!!

"Compro, venc literatura. La compro i la venc a un bon preu. No cal que mireu la qualitat de l'obra. No perdeu temps en pensar si us agrada o no. Vosaltres compreu-me perquè sí. No mireu ni el preu. Només heu de quedar bocabadats pel gran desplegament de màrqueting. Jo sóc el millor perquè tinc els braços d'un pop i poso en marxa la maquinària del shopping. Compreu, compreu, feu diners, moveu diners, gasteu en literatura que sereu molt intel·lectuals i quedarà molt chic la vostra biblioteca quan els amics vinguin a sopar i comenteu els meus llibres: 'Ui! Si aquest autor és el millor del moment', 'Has llegit el seu darrer llibre?', 'No ben bé, només les crítiques', 'Ah, doncs jo sí'. És igual si mentiu, digueu que m'heu llegit i que jo sóc el millor escriptor del moment. Col·leccioneu llibres com qui col·lecciona segells o petxines de la platja. Compro i venc literatura a bon preu. Només vull el meu nom allà dalt en llums de colors fosforescents. Per tant voteu, voteu el meu blog i si pot ser dues vegades millor. Voteu el meu blog sense pensar si és un bon blog, si els continguts us enamoren. Endavant, passeu, passeu. Esteu tots convidats a la Gran Festa de la Farsa Literària de la Llengua Catalana."


En fi, no me'n podia estar d'entrar a la pell d'alguns que, com qui demana almoïna, demana vots pel concurs del millor blog català.
I la nostra estimada llengua on està? I l'art de saber-la usar? Qui valorarà el treball d'orfebreria de cada autor? Literatura o basura?


Foto: http://in.directe.cat/imatges/llibres-en-catala.jpg

Good times

I'm sitting alone in front of the sun.

It hurts my eyes and my body cannot understand
the memories.

The fingers sleep, they're not able to sense the air.

The nose feels cold,
and the feeth and the skin and the mouth, despite this bright sun.

I'm sitting alone.
On the other face of the world.
Under the sun, under the moon, on the top of the end.

Maybe I will go crazy. Or die.

End and stop.

Stille

Una pizca de picardía que en tus ojos se torna en un haz de luz.
Un leve suspiro, sip.
La mano en el aire, suspendida en un gesto que recuerda todas las asignaturas pendientes.
Hollín en tu boca, sip.
La otra mano sobre la cara intenta secar el agua de la lluvia que no cesa de caer.
Pierdes una palabra, sip.
La memoria, traidora, desdibuja las voces, los gritos, el deseo, la ternura, la violencia, en un intento desesperado por retomar el principio de los tiempos, cuando todo era todo y la nada no existía.

Literatura eròtica

Com que darrerament no tinc gaire feina i em sobra temps per a tot, m'he liat, m'he deixat liar i hem muntat un recital de poesia eròtica. Sí, sí, si abans anava de bòlid, ara sóc un cohet. El recital forma part d'una Mostra de Literatura Eròtica que organitza l'Ateneu l'Aliança de Lliçà d'Amunt. Si us abelleix, veniu.

19 abril 2009, 20h, Ateneu l'Aliança (al bell mig del poble, al típic carrer de l'Aliança, no té pèrdua!)
Mireia Molins i Judit Ortiz: recital poesia eròtica, acompanyades pels músics Roger Prims (guitarra), Eduard Farrés (piano), i per Esteve Tinell (Tivi, actor polifacètic)
Paco Asensio: narrador de contes amb en Marc al piano (no en sé el cognom, però crec que és boníssim)

Més info a: http://www.ateneu-lalianca.org/

En fi, ja ho sabeu. Veniu sisplau, que tremoli la terra el dia 19!!!

Abraçades a cabassos!

Calidoscopio: Tercer Aniversari

Hola a tothom,
La revista internauta Calidoscopio, on col·laboro des de l'estiu passat, ha fet 3 anys. Aquest dilluns van penjar el número que commemora l'aniversari. Us recomano que el llegiu, amb calma i sense pressa, doncs els continguts sempre estan disponibles.

http://www.calidoscopio.net/

I si us abelleix, podeu llegir la meva aportació seguint aquest vincle. És un petit relat de ficció, una veu irònica i àcida que parla, molt molt breu:

http://www.calidoscopio.net/2009/03Marzo/Letras14.html


Espero que us agradi!!!

Salut a dojo!

Confessió - 5a. entrega

Quan, de cop, vam sentir un cotxe que entrava al jardí: el seu marit. Què hi feia allà? No era l’hora de dinar, potser es trobava malament, en dos minuts estaria allà i ella no sabia on amagar la carta, més que res no sabia on amagar els dos petons, penso jo, i per ajudar-la li vaig agafar la carta. Sí, Senyories, no va ser egoisme, vaig agafar la carta i ella em va deixar. Havia signat al llibre i tot estava en ordre. Vam sortir amb tota la tranquil·litat que ens va ser possible, i el seu marit no es va sorprendre, de fet sóc el carter del seu barri. No es trobava bé i va plegar abans de treballar. Que li havia demanat d’anar al lavabo? Clar! aguantar-se tanta estona no havia de ser bo, que podia anar al seu lavabo les vegades que volgués, eh?, carinyet? Em vaig acomiadar, Senyories, amb el cor en un puny i la carta dins la saca altre cop. Després tot sol a casa no podia parar de donar-hi voltes, aquella nit no vaig dormir pràcticament. Les conyes dels meus companys l’endemà van ser bones, que si quines ulleres que feia, que si no havia dormit o amb qui! havia dormit... No sabia com actuar quan hagués de passar per casa de la senyoreta Ivette, tenia correu ordinari, propaganda probablement, com tothom, segur que vostès també reben més publicitat de la que voldrien. Saben? L’ofici de carter està perdent encant! Se’n troben poques de cartes, com les d’abans, i postals... Passa que les grans marques de cotxes, de bancs, de constructores, del que vulguin que maneguin diners, ens han envaït silenciosament, i com la gent tot el dia està enganxada al mòbil, i tenen Internet, fa molta mandra escriure una carta, i a més a més a mà, o a vostès no els passa? El meu ofici ja no és el que era... Bé, com els deia, tenia vergonya de passar per casa seva, però hi havia d’anar, sóc un professional i tinc uns deures que complir, així que aquell cop també vaig deixar casa seva pel final: què contenta es va posar de veure’m. Vaig perdre la vergonya de cop i vaig passar cap a dins directament, em va demanar que guardés totes les cartes certificades que li arribessin, que havia decidit a partir de llavors que jo li guardés, així el seu marit no li trobaria el racó. Senyories, vaig caure de genolls als seus peus, no podia ser que la senyoreta Ivette em tingués tanta confiança. Ella tampoc havia pogut dormir tranquil·la, que volia fugir amb mi. Quin fogot! M’estalviaré els detalls d’aquell dia, no els voldria entretenir gaire més, només els diré que jo ja havia acabar el reparto i que ella portava encara el vestit blau cel. Que perquè segueix sent la senyoreta Ivette? Doncs és ben clar, per guardar les formes, ella és la senyoreta Ivette, encara! Fins que fugim.

Fin

Confessió - 4a. entrega

[...] Va ser d’aquells moments en els que et sorprèn el color de les rajoles blanques de la paret, con tal de no mirar qui tens al davant. Vam fer veure que no havia passat res, va signar on havia de signar i llavors m’ho va explicar tot. Allò que diuen que és més fàcil explicar-li les teves intimitats a un estrany que a algú conegut, doncs això. Es veu que de tant en tant demanava avançaments a la feina que li donaven en efectiu, i si el seu marit preguntava quan veia l’ingrés de la nòmina, ella li deia que aquell mes no havia treballat tantes hores, i així recollia perquè el volia deixar. Es veu Senyories, que un cop la va pegar, quina ràbia em va entrar! Estava indignat! Però ella em va assegurar que només havia sigut un cop, ell se n’havia penedit (faltaria més) i li va demanar perdó cinquanta mil vegades, però ella ja no se’n fiava i volia marxar. Però no ho volia fer de cop, es volia preparar el terreny. Aquell cop a la feina no tenien efectiu i li van dir que li ingressarien com la nòmina, i ella no va voler. Normal! Els va demanar que li ho enviessin per correu, i una amiga seva que treballa a les oficines de l’escola li va preparar la carta per si el seu marit estava a casa quan la carta arribés. Després inventar-se una excusa hagués estat fàcil, per això es va posar tant contenta quan la hi vaig dur. Finalment ens vam aixecar i li vaig fer un altre petó, llarguíssim! Quan, de cop, vam sentir un cotxe que entrava al jardí: el seu marit. Què hi feia allà? No era l’hora de dinar, potser es trobava malament, en dos minuts estaria allà i ella no sabia on amagar la carta, més que res no sabia on amagar els dos petons, penso jo, i per ajudar-la li vaig agafar la carta. Sí, Senyories, no va ser egoisme, vaig agafar la carta i ella em va deixar. Havia signat al llibre i tot estava en ordre.[...]

[continuarà]

Foto: Berlin

Confessió - 3a. entrega

[...] Si la coneguessin m’entendrien. On estava? Ah! Sí, al porxo, que no vaig estar-hi ni mig minut, de seguida em va fer passar amb l’excusa de la calor, que si em volia refrescar una mica, que si volia alguna cosa per beure. Bé, vaig entrar, vés quin remei! Jo encantat, però nerviós, nerviós com una mala cosa! Li vaig demanar un got d’aigua, tenia la boca més seca que la sorra, tu, els nervis fan estralls! Senyories, ja em veuen assegut a la taula de la cuina. Fixin-se! Fins a la cuina vaig entrar! I fins que no vaig seure no va parar d’insistir. Doncs jo allà assegut, i ella trafegant que tampoc trobava el boli dels nassos, com es mou! I quina gràcia que té... Jo no em podia estar sense fer res amb la carta davant, damunt la taula, així que em vaig aixecar i, amb molt de compte, per no violentar-nos, vaig començar a buscar el boli molt per sobre, saben? Amb discreció, per no trobar coses que no hauria de trobar, ja m’entenen. Doncs enmig d’aquell buscar i parlar per no estar callats, pum! vam xocar de cul. Quin susto, tu! Ai, Senyories. Res, com si no hagués passat res, vam seguir buscant, que semblava una eternitat, i tampoc va ser tant, però altre cop vam xocar, aquest cop de cara, de poc que no em desmaio de la fluixesa que em va entrar. Senyories, tenir-la tant a prop em va fer perdre el control, i just quan anava a menjar-me-la a petons, ella es va escapolir: havia vist el boli! Damunt la taula, que el mig tapava un drap. Vostès creuen? “Pá morirse”, com diria el Manolo, havia trobat el maleït boli, i en conseqüència havia de firmar, clar, que per això estava jo allà dins, no per una altra cosa, em vaig dir a mi mateix. Però tu, remenant el llibret de firmes i la carta, les mans es van tocar i ens va passar la corrent. Ja no vaig poder més, la vaig agafar com a les pel·lis, rodejant-la per la cintura i li vaig fer un petó Humphrey Bogart. Rodó. Va ser etern! Quan vam acabar, ens vam separar mig avergonyits, no sabent on mirar, a terra, a la nevera... Va ser d’aquells moments en els que et sorprèn el color de les rajoles blanques de la paret, con tal de no mirar qui tens al davant. Vam fer veure que no havia passat res, va signar on havia de signar i llavors m’ho va explicar tot. Allò que diuen que és més fàcil explicar-li les teves intimitats a un estrany que a algú conegut, doncs això. [...]

[continuarà]

Foto: East Side Gallery, Berlin.

Confessió - 2a. entrega

[...] Tots els companys van començar a fer conya, que si Ivette per aquí, que si el marit per allà, que quantes vegades havia entrat a casa seva, que si la calor i refrescar-me, que si m’hi havia quedat una miqueta més, vostès creuen, Senyories? Quins malpensats, de fet no anaven errats però jo fins llavors no havia gosat abusar de la bona fe de la senyoreta Ivette. Jo solet em vaig començar a obsessionar amb la carta. Que si seria de la seva família de França, que si era un pagament perquè s’havien venut el cotxe vell, perquè Senyories, vostès sabien que llavors van estrenar un cotxe nou? Un d’aquells unifamiliars... no! Mono volums, unifamiliars són les cases. Doncs un mono volum que ja el voldria jo, saben? Gris metal·litzat, com tots el cotxes ara..., vidres fumats, que és una mica quillo però si me’l regalessin no li faria un lleig, un equip de música que se sent d’una hora lluny, i la senyoreta Ivette a dins. Ara, que quan el condueix el seu home, perd l’encant, no, no, no riguin pel capbaix, que és veritat. Un dia els convido a veure-ho. (pausa) Què els deia? Sí, que vaig començar a imaginar qui havia enviat la carta i què hi havia dins, bé, millor dit quants diners hi havia. També podia ser un avançament del sou de la senyoreta Ivette, fa de mestra de música a les tardes... No deixava de ser estrany, bé li podien ingressar al compte. Com vaig comprovar després, efectivament era un avançament del seu sou, i segons el que deia la carta no li havien pogut fer l’ingrés perquè els havia fallat la connexió electrònica amb el banc, i li enviaven la carta certificada i urgent, atesa la necessitat que vostè ens ha fet saber, i disculpi el retard i bla bla bla... Totes les cartes oficials són iguals, però no avancem aconteixements, nem a pams. En sortir al carrer ja estava tant nerviós que ni el cafè em vaig prendre, això sí, el meu croissant i el meu suc de taronja natural, sí que me’ls vaig prendre, i una til·la per calmar-me. Que com me’n recordo si ja fa un any? Doncs perquè en fa 15 que esmorzo exactament el mateix, i la til·la va ser l’excepció, que de fet no em va servir de res, tampoc. Aquell dia vaig fer el reparto de manera que la casa de la senyoreta Ivette em quedés al final de tot. Quan hi vaig arribar, estava ella, amb el vestidet blau cel! Senyories, que jo no podia passar de llarg, que ja ho havia repartit tot! Ella estava al jardí arreglant les flors. En veure’m arribar em va dir: avui va molt tard, ja pensava que no passaria. Doncs ja veu, senyoreta Ivette! Aquí estic. És que espero una carta molt important. No serà aquesta? I la hi vaig allargar. Li va canviar la cara quan la va veure, es va posar de contenta! Encara estava més guapa. Senyor! Llavors va ser quan va venir el tràngol, havia de firmar i jo no trobava el boli. Havia de ser-hi, l’havia fet servir feia mitja hora. Ho vaig remenar tot: les butxaques grans de la cartera, les butxaquetes, a sota el forro descosit, a la meva camisa. Ella em va dir que no em preocupés i obrint la porta tranquil·lament em va convidar a passar. Ai! Mare de déu, vaig tornar a sentir els meus companys i les seves brometes, però em vaig dir: bueno, no entres dins de tot i ja està, et quedes al porxo... Sí, la casa té porxo, es una caseta mmm... Com dir-ho? És molt... molt... És la casa de la senyoreta Ivette, que com és que li dic senyoreta si està casada? (amb certa indignació) És que no li puc dir senyora, és ben clar, no té cara de senyora, ni quan tingui 40 anys li podré dir senyora, seria com insultar-la, amb el perdó de totes les senyores del món. Si la coneguessin m’entendrien. On estava? Ah! Sí, al porxo, que no vaig estar-hi ni mig minut, de seguida em va fer passar amb l’excusa de la calor, [...]

[continuarà]

Foto: East Side Gallery, Berlin.