El Port

De tant mirar el seu perfil contra el cel, la meva retina i els seus bastonets van adoptar les crestes i les ones, i fou paisatge permanent al fons dels meus ulls.

De tant silenci a la plana i als núvols, creia que els meus pensaments eren crit i no paraula.

El verb i la muntanya, el primer vers a la primera edat. No era mar, era tempesta i garbí, una gran onada blanca que pentinava els arbres i les roques.

Cada tarda, un sol, i cada sol
té un nom. Me'ls invento
i sóc presonera,
hi ha barrots i cadenes,
carcellers i claus velles,
sento les portes ganyolar.

Tantes portes per aubrir
en estos camps, i tan poca

llibertat.

Somiar és un atentat,
una bomba
instal·lada
dins lo meu cervell. Somiar
són colors i, en son demà,
un paisatge negre
embrutirà l’iris i la pupil·la.

Somiar no és.

Qui somia en lo fred clavat al ventre?
Qui gosa canviar los abres de puesto?
O les roques? Qui s’atrevix a desdibuixar
este cel, esta gent, estos gegants,
estes pedres erosionades,
estos solcs de sang a les mans?

Qui vol matar la solemnitat del Port d’Horta?