Fus


Vaig amb l’hora antiga,
i són hores i hores
de diccionaris, tres idiomes i sinònims;
segons i minuts plens de paraules
llàgrima, paraules màgia
i rialla, mots obscurs, mots fauna.

I jo en aquesta barca que diu que encara és hora
antiga,
mentre em rellisquen els ulls per cada riu
que és record mort.

He vist ànecs i banquets, graons i l’església,
he vist un cor trencat i uns ulls plens de flames,
he plorat amb els poetes, i la pell de gallina
m’ha vestit mentre no sabia si jo era allà,
a peu d’escala, mentre la nena preguntava.
He vist l’ànima que esperava un autobús,
i l’error dels rellotges quan el tren entrava,
he vist els barrets que no van ser mai verb,
el príncep que fou granota, la nit i les flors,
la fada i les estrelles que desitjava.
He sondejat la profunditat i el mar entre terres,
la felicitat extraordinària
d’aquelles pupil·les
encara vives aquí, en aquest paper.

Sóc la cendra de la tinta,
hereva privilegiada d’aquest univers
de paraules record,
ara morts. Explosionen més enllà de les parets
i les tapes que les contenen.

Atmosfera i història.


Comentaris

escribiente ha dit…
Una vida, un recuerdo, una historia, y una poeta para saberlo contar
Me gusta

Un beso
Luis
Judit Ortiz ha dit…
Gracias por tus lecturas y comentarios, Luis, son muy reconfortantes.

Un abrazo!

judit