Orió

Sense paraules per explicar què ha passat, què passava entre la mà i el clatell. Quina ànsia per aturar la vida, per dir prou al dia. Quina necessitat d’imprimir cada gest i fer-ne un tatuatge en el temps. Com si demà o al segon següent haguéssim de morir. O com si ens haguéssim inventat un ritual per burlar la mort. Com si ens féssim els morts, ofegats en un llac. De tant en tant, broten instants en què el món s’apaga, el teló cau i tot passa entre bastidors. I d’altres vegades, sóc una muntanya, un prat que s’estira damunt teu. Sóc el cel que reposa al teu pit. I sóc monument i carícia prostrats en tu. A vegades passa, i res del que digui o escrigui arriba a dibuixar aquest nostre petit univers.

:::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::


Inabastable i continguda en un cos,
l’existència és un forat negre vestit de blanc.



Les cares són dos astres
en òrbita, dos planetes
amb vèrtex i arestes
que col·lideixen i els centres
de magma rebroten
i la gravetat augmenta
i amb ella les estrelles
venen, i giren i giren,
com si tu i jo fóssim
un nou sol.

I s’atura, aquesta galàxia
s’atura i cau en un llençol,
obrim i tanquem els ulls,
la boca, la llum. I arrapem
la massa, esgarrapem
el buit, els espais entre
esferes dins de més esferes.
Oblidem els noms
l’aire i el cabell. Un univers
sencer, aquí.




al teu clatell, l’existència

palpita en forma de sang
fins la mà
a través de la pell

:::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::