Titànic
El jardí té escates,
el jardí que fou mar,
testimoni callat d’aquell neguit
—en ell reposen els crits,
els cops i les estelles, els sorolls.
El seu vent, bressol.
Han vingut ells, els morts,
fets una brisa de fúria,
i les fulles, les branques
s’inclinen en reverència
forçada cap als records.
Acluquen la mirada els brots.
Suren peixos que mai van ser,
suren algues i un plàncton
transparent sota la tronada.
Són les trucades i les súpliques,
el perdó que llavors era espiral
enroscada, una escala de cargol
de mar per pujar i baixar
a cada cop,
és el perdó que ara pren forma
i s’eleva com una balena
en aquest jardí oceà.
Ha mort la palmera, i amb ella,
a la sorra verda, agonitza,
rabieja
en aigua dolça la barqueta
que no fou naufragi
i encara navega.
És jaç del nen i ella.
Comentaris
Tras él el mar queda calmo y la brisa es fresca
Un beso
Luis