Titànic


El jardí té escates,
el jardí que fou mar,
testimoni callat d’aquell neguit

—en ell reposen els crits,
els cops i les estelles, els sorolls.

El seu vent, bressol.

Han vingut ells, els morts,
fets una brisa de fúria,
i les fulles, les branques
s’inclinen en reverència
forçada cap als records.

Acluquen la mirada els brots.

Suren peixos que mai van ser,
suren algues i un plàncton
transparent sota la tronada.
Són les trucades i les súpliques,
el perdó que llavors era espiral
enroscada, una escala de cargol
de mar per pujar i baixar
a cada cop,
és el perdó que ara pren forma
i s’eleva com una balena
en aquest jardí oceà.

Ha mort la palmera, i amb ella,
a la sorra verda, agonitza,
rabieja
en aigua dolça la barqueta
que no fou naufragi
i encara navega.

És jaç del nen i ella.



Comentaris

escribiente ha dit…
El perdón surge siempre con fuerza y arrasa con un mundo que ya no existe sino deformado en el recuerdo.
Tras él el mar queda calmo y la brisa es fresca

Un beso

Luis