Absències i esperes


Ets mirall i àncora
quan invoques la lluna,
quan dius que tens son
i por, quan la set
et fa aixecar d’un bot.

Ets mirall i àncora
quan dius que m’estimes
però tu més, quan mires
per la finestra
la pluja i el món.

Ets mirall i àncora
perquè sacseges els records
més antics, sense color,
que jo havia enterrat.

Ets mirall i àncora
quan només tinc plor
i la teva mà desterra
la vella mort
dels meus ulls,

i la teva màgia
és un cop de vent
i m’atanso a la finestra
per veure el món
com tu,
i com tu
sóc mirall i àncora.

Comentaris

Jesús M. Tibau ha dit…
inpirat per aquest poema he escrit uns senzills versos al meu blog:
http://jmtibau.blogspot.com.es/2012/09/por-al-naufragi-i-la-marea-ja-no-tinc-i.html
Judit Ortiz ha dit…
M'agrada! He compartit al Facebook també. :)