Alegria

Em sento com a “La vida es bella” perquè faig veure que tot està bé, que al jardí del món s’hi pot jugar sense por, i en realitat tot és a un pas d’esclatar: darrere cada porta, cada finestra s’hi allotgen la incertesa i la misèria. Prenc les pedres del terra i penso que si me les mengés no em pesaria tant l’estómac. A la nit les estrelles dels poetes em punxen i la lluna m’arriba freda. Però la vida és bella, molt bella, només cal saber fer equilibris impossibles i ser un bon soldat, i un bon comediant i mentider, si s’escau, i la vida seguirà sent bella, perquè ella passa, passa per tot arreu i nosaltres ens encallem en la llàgrima, com un vaixell s’encalla en un banc de corall, i el corall és bell, molt bell. Ella passarà i amb ella la bellesa de tot, i jo només puc contemplar-la, de molt lluny, i fer veure que tinc la cara com ella mentre miro aquest estimball. I els peus s’esforcen en els equilibris impossibles per no caure, i tenen les pedres a sota, i les pedres, els rocs, són al cervell, a l’estómac, a la boca, i em pesen, tot pesa de forma colossal. I als ulls, sorra perquè els obro i és desert, bell, però desert. I amb tot, la pell suporta aquesta disfressa, gruixuda com un sac d’espart, i dol, però la pell envellida aguanta els frecs i l’aspror per fer veure que tot està bé, que al jardí del món s’hi pot jugar sense por. Tinc el rostre a punt per repetir, doncs això, la vida és bella.

[Algú va dir que l’única obligació és l’alegria.]