Per no morir

Mentre el silenci neix en ell mateix i en l’aire fred, llegeixo en algun lloc: «Vaig escriure, vaig, només per no morir». M’aixeco i m’encaro a la vora de l’abisme, d’aquesta vall sense muntanyes, i mato el silenci: el meu crit és ressò i àliga, núvol.

I sé que t’escric a tu per no morir, perquè un dels tants dies que veia els teus ulls entorn meu em vaig prometre recordar sempre l’instant, sempre els teus ulls negres, la teva mirada.

Fou quan encara la paraula era territori inhòspit; quan només els volums i els tons dels fonemes sense sentit significaven gana i son, febre i fred. Fou quan encara la paraula restava sota les pedres i a les coves salvatges; quan era un embrió del no-pensament.

Fou desembre. Foren dos mil sis anys des de l'any zero.

bec les teves llàgrimes

i en tinc de noves a les galtes

bec les teves llàgrimes

són les teves paraules

quan ens falta el llenguatge

quan el teus ulls són aquí

dues llunes negres

satèl·lits del meu pit

sóc

les teves cames

i torno a ser

quan sóc els teus ulls

i em fonc en tu

quan el teus ulls són aquí

dues llunes negres

satèl·lits del meu pit

sóc la teva esquena

guaito per darrere teu

cobreixo les teves rialles

protegeixo les teves mans

i sóc tu

i la teva memòria

Mater, Judit Ortiz