Mercuri

Que vingui aquí la raó i calli.

Que la raó no digui
si és correcte violar-te
les neurones i saltar
des d'allà al teu melic.

Que la raó no digui
si estimar-te de calendari
en calendari és convenient
o no. No. La raó no mana, no.

Que aquesta raó omnipresent
mata l'amor quan parla i no entén
que aquest verí nostre és vida
i alè, bàlsam i barca, horitzó i destí.

Que la raó ens miri
mentre teixim les ganes
a les mans, la temor als llavis,
i a la llengua la tremolor
i el silenci del bes.

Que contempli l'abisme
sobre el que volem
perquè tenim ales
i molta por,
i ella no, ni ales ni por.

Amb la boca plena de plata
i mercuri afirmo que l'espera
i tenir-te són bogeria
i demència.

I ara
que vingui
la raó
i calli,
tanqui
els ulls
i mori.